Díez & Cia.

El PP era fins ara un partit únic. I no només perquè la dreta homologada europea el consideri un fenomen de la naturalesa, que ho és, sinó perquè a la seva dreta només hi seu el PP. És a dir, ocupa tota la bancada de la reacció De la més suau a la més aspra.

Mentre l’esquerra espanyola es partia i es migpartia, a la dreta només hi havia una força que “cohesionava” la pàtria. La mà del morter bicolor. Molt bé. El Partit Popular n’ha fet bandera –la de sempre– i n’ha tret tant de partit com ha pogut. Tot això comença a acabar-se. Els temps estan canviant. Quina pena, tants anys després i de quina manera...

Izquierda Unida no aixeca un gat per la cua i al flanc patriòtic popular comencen a brotar bolets de tot l’any. A Catalunya hi ha els Ciutadans, que es proclamen càndidament d’esquerres. Són tant d’esquerres que aviat els acceptaran en la darrera internacional comunista.

I ara a Espanya hi ha un ens encara sense nom. El lideren el filòsof Fernando Savater i la filòsofa Rosa Díez. No saben com en diran –potser ¡España Ya!–, però, en tot cas, el nou partit serà més espanyol que les olives d’Alcoi i mirarà d’atraure’s el públic del PP, perquè en aquests moments crepusculars de confusió ideològica són els populars els qui es proclamen més Espanya que ningú.

Si Izquierda Unida s’extingeix i apareixen noves feres per la banda dreta que aspiren a cohesionar encara més la pàtria que els cohesionadors Acebes, Zaplana i Rajoy, ¿qui hi sortirà guanyant? Baldada i esmicolada, la reacció espanyola no lligarà res.

Espanya descohesionada. Amb una extrema dreta que anirà a tots els plens amb bufanda espanyola i la porra patriòtica, el Partit Popular podria tenir la temptació de creure en les regions. Espanya, més descohesionada encara.