Panorama mundial trist

He pen­sat bas­tant en quin era l’adjec­tiu més ade­quat per defi­nir la situ­ació política i econòmica del món actual i m’ha sem­blat que trist era l’ade­quat. El moment no és bo, ni dolent, ni medi­o­cre, sinó trist. Pot fer un tomb per dues raons: l’existència d’uns líders de pri­mera divisió o per una guerra mun­dial o semi-mun­dial. L’experiència de la Segona Guerra Mun­dial va demos­trar que, un cop aca­bada, els països esta­ven dis­po­sats a fer pas­ses enda­vant per evi­tar repe­ti­ci­ons del que havien vis­cut. Les guer­res pro­vo­quen l’apa­rició del sen­tit d’uni­tat i la neces­si­tat de millo­rar la tec­no­lo­gia en qua­tre dies, cosa que en temps de pau no s’acon­se­gui­ria; una mos­tra són alguns dels avenços asso­lits en temps de la Segona Guerra Mun­dial: el radar, el niló –que es va uti­lit­zar per a la fabri­cació de para­cai­gu­des–, la cre­ació de l’ONU i altres ins­ti­tu­ci­ons inter­na­ci­o­nals, que durant uns anys van com­plir la seva missió però que ara mos­tren les seves feble­ses.

Els pro­gra­mes econòmics dels par­tits polítics en els països democràtics s’han apro­pat molt. Els par­tits són de dre­tes o d’esquer­res segons com apli­quen els impos­tos dels ciu­ta­dans a les des­pe­ses de la comu­ni­tat. Les bara­lles es donen sobre­tot en els aspec­tes polítics, no en els econòmics.

Els líders –els millors entre nosal­tres– són indis­pen­sa­bles. Són aquells que tenen capa­ci­tat per convèncer i unir diver­sos par­tits al vol­tant de pro­ble­mes fona­men­tals. Per exem­ple, al vol­tant de la llen­gua i la seva apli­cació. Dei­xant a part la Gene­ra­li­tat, que sem­pre serà el meu govern, no exis­tei­xen líders en el govern espa­nyol ni en l’euro­peu, ni en l’ame­ricà, sinó més aviat gent trista. A Europa, la senyora Merkel era una líder, però no ho són els caps de França, el Regne Unit, Itàlia i la resta. Hi ha inter­ro­gants en alguns casos, però un líder no pot sor­tir ni d’Andorra, ni de San Marino, ni de Malta. Un dels can­vis que s’hau­rien de fer és el del Con­sell de Segu­re­tat de l’ONU, que exi­geix la una­ni­mi­tat dels 28 estats que el for­men. Ho ha dema­nat la senyora Von der Leyen, que sem­bla una bona líder, però no sé si la dei­xa­ran fer.

L’ONU és una ins­ti­tució clara­ment política. És per això que val­dria la pena crear ins­ti­tu­ci­ons que bus­ques­sin la uni­tat en els temes econòmics bàsics, com són els fis­cals i labo­rals, com fa la UE, però sense èxit. La Unió Euro­pea s’ha mos­trat incapaç de fer-ho, tot i que té més faci­li­tats que no pas els estats de fora de la comu­ni­tat euro­pea que també estan vin­cu­lats pel comerç.

Fa uns anys que par­lem de glo­ba­lit­zació, però els pro­ble­mes sor­gits amb el gas i el petroli rus, arran de la guerra d’Ucraïna, han demos­trat que la glo­ba­lit­zació pot fer-se i des­fer-se. És aquest caràcter el que qua­li­fico de trist.

El segle XX es va dis­tin­gir per la indus­tri­a­lit­zació, un pas enda­vant de gran importància. El segle XXI té el sis­tema digi­tal com a nove­tat abso­luta, però no sé si el seu desen­vo­lu­pa­ment es farà al ser­vei de tots o a base de hackers que es dedi­ca­ran a l’espi­o­natge i a fer la guitza entre els dife­rents països.

El gene­ral Putin ha amenaçat amb una ter­cera guerra mun­dial. És una guerra que em pre­o­cupa molt poc, perquè tots aca­baríem davant de sant Pere com a con­seqüència de les bom­bes nucle­ars. En tot cas una guerra amb mate­rial atòmic no apor­ta­ria res de nou, fora de mili­ons de morts.

Con­fiem a tro­bar líders amb vocació política i amb capa­ci­tat d’unir els pobles i no pas d’enfron­tar-los.