Vam canviar pets?

Avui fa just quatre anys que escrivia a La República el primer Voraviu d’aquesta sèrie. Als vuitanta havia fet una primera etapa al llavors Punt Diari, i als noranta, una segona etapa a Presència. Gràcies, lectors que m’hi acompanyeu. El primer títol era Una maça que no fa remor. I escrivia: “Ana María Pastor suma el no 169 i últim a la moció de censura. No en faran prou per salvar M. Rajoy. Hi ha 1 abstenció i 180 sís. Qui ho havia de dir, fa 48 hores? Tertulians, politòlegs i opinió publicada pouen arguments del desert per justificar que ningú fos capaç de preveure res. Tots estàvem, una vegada més, amb el mantra oficial, que era que Rajoy havia guanyat dos anys amb el vot del PNB als pressupostos. L’únic evident és que s’obre una nova etapa de la qual podem especular molt, però sobre la qual no sabem res. Ni els mateixos protagonistes, potser no en saben res. L’àvia Neus, que va néixer l’any cinc (el 1905), que va sobreviure a una joventut de guerra i de postguerra i que era d’aquelles dones que deien que no parlaven de política, ho hauria explicat amb una de les seves dites predilectes: Déu, nostre senyor, té una maça que pica sense fer remor. La utilitzava sempre que li sortien problemes a algú que ella considerava «un mal bitxo». Passi-ho bé, M. Rajoy! Passi-ho bé, virrei Millo!” Quatre anys després, amb tot el que ha caigut, flairo la visió més escatològica de l’àvia Neus. No vam canviar pets per merda?