I l’OTAN? Rataplán, rataplán

Molts dels que ara posarien una catifa vermella al retorn de “La Trinca” no els van perdonar l’aposta pel bilingüisme quan a mitjans dels vuitanta del segle passat van optar per conquerir el mercat espanyol traduint al castellà els seus èxits. Quesquesé se merdé va ser el títol del seu primer espectacle a Madrid, com sol passar amb les grans lletres ben vigent avui en dia i, per exemple, aplicable al circ polític que ha envoltat la commemoració del 40è aniversari de l’ingrés a l’OTAN. El merder l’ha alimentat el mateix PSOE per la –legítima– manca d’entusiasme que l’efemèride ha despertat entre els socis de Podem i IU. Els socialistes es fan els ofesos, obviant que la continuïtat a l’Aliança Atlàntica és la promesa més clamorosament incomplerta per part de Felipe González, i el referèndum que va muntar després per blanquejar-ho, la presa de pèl més descarada a una ciutadania que necessitava un màster per entendre la pregunta de la consulta. L’ingrés, adoptat en temps de la convulsa UCD, va anar precedit pel cop d’estat de Tejero i se’ns va vendre com una vacuna contra nous aixecaments. Sota el paraigües dels comandaments conjunts europeus, venia a dir la propaganda governamental espanyola, els militars franquistes estarien més controlats. En realitat combregar amb la roda de molí de l’OTAN va ser el preu innegociable del posterior ingrés al Mercat Comú i va contravenir les intencions inicials de Suárez, més partidari de fomentar l’amistat amb els països no alineats entre els quals Espanya aspirava a tenir un paper preponderant. Potser per això Fraga va fer campanya en contra, una postura que es va acabar imposant a Catalunya una vegada escrutat el referèndum. Aquell sí que va ser un bon merder, en resum: el PSOE, que portava la sortida al programa electoral, ens hi va mantenir de caps; la dreta espanyola, que ara tant critica Podem, s’hi va posar d’esquenes; i al catalanisme, sempre tan europeista, li convenia que guanyés el no. “Rataplán, rataplán”, que cantava "La Trinca".