Opinió

A la tres

Riure’s dels altres

“Un cop acabats els missatges d’ànim i els aplaudiments al balcó, la humanitat ha tornat a ser com era. O pitjor.

Rellegeixo la informació sobre el Tribunal Suprem que confirma la sentència de 15 mesos de presó i 5 anys sense YouTube a un jove de 19 anys que va humiliar un captaire donant-li galetes amb dentífric i a qui, a més, haurà de compensar amb 20.000 euros. El noi va penjar un vídeo a la xarxa mostrant al món la seva “heroica” gesta i obtenint així el reconeixement de la resta de seguidors d’un canal que havia obtingut més de 120 milions de visites des del 2014 i que tenia 1,1 milions de subscriptors. La pena em sembla poca davant la interpretació que es pot fer que menysprear els més dèbils no resulta especialment car, però tampoc tinc clar que si la sentència fos exemplar i més dura, l’escenari seria diferent. La pandèmia mundial, que ens va posar a prova a tots, ens havia de fer més humans, menys sotmesos al consumisme fagocitador, més empàtics i solidaris, però no ha estat així. Un cop acabats els missatges d’ànim i els aplaudiments al balcó, la humanitat ha tornat a ser com era. O pitjor. La por i la incertesa han ajudat a fer-nos més individualistes, si això és possible, i a desviar la mirada quan veiem que hi ha gent que les està passant més magres que nosaltres. I si algú en dubtava, informacions com la que enceta aquest article o les dades que va presentar dimarts la Fundació Arrels en són només una prova. Una petita mostra del món que ens ha quedat.

Segons va explicar Arrels, creix el nombre de persones que fa més de dos anys que dormen al carrer, cada cop són més joves i ja són més de mil les que malviuen a la capital catalana. Em crida l’atenció, però, un aspecte encara més cruel. Molta d’aquesta gent que viu al ras normalitza la violència que rep, la considera pròpia de la seva situació, l’assimila i no la denuncia. Doblement víctimes, doblement assenyalades i candidates a convertir-se en protagonistes forçoses de vídeos per fer riure a les xarxes socials. Perquè es tractava d’això, no? De recuperar les ganes de viure i sobretot de riure, encara que fos a càrrec dels altres.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.