Contra l’art (o un vidre)

El beneit –dis­fres­sat amb una per­ruca de dona, en cadira de rodes i aca­bat el xou de peu dret fent una pro­clama medi­am­bi­en­tal– que diu­menge va empas­ti­far amb un pastís el vidre que pro­te­geix la Mona Lisa ha ampliat l’his­to­rial d’atacs que ha rebut l’obra mes­tra de Leo­nardo da Vinci. Li han llançat àcid (1956), una pedra (el mateix any), esprai ver­mell (1974) i una tassa de te (2009), cosa que deixa en evidència les mesu­res de segu­re­tat del museu més visi­tat del món, el Louvre. El curiós és que la Mona Lisa deu la fama a la pri­mera acció vandàlica que va patir: el 1911, un tècnic de man­te­ni­ment va entrar al museu (aquell dia estava tan­cat al públic) i es va endur en un pim-pam el qua­dre. Es deia Vin­cenzo Perug­gia i volia res­ti­tuir la pin­tura al que ell creia que era el legítim pro­pi­e­tari, Itàlia. Dos anys després ja el movia una altra causa: el van enxam­par quan va posar preu a l’entrega. Durant aquest llarg temps, una munió de gent va visi­tar el Louvre per veure només la paret buida. Vaja, per no veure res com ara per culpa del vidre i l’amun­te­ga­ment de turis­tes. Una altra dada mor­bosa és que la poli­cia va arri­bar a inves­ti­gar Picasso, que lla­vors encara no era cap cele­bri­tat i no es podia ima­gi­nar la follia ico­no­clasta que també aca­ba­ria mal­me­tent obres seves.