Contra l’art (o un vidre)

El beneit –disfressat amb una perruca de dona, en cadira de rodes i acabat el xou de peu dret fent una proclama mediambiental– que diumenge va empastifar amb un pastís el vidre que protegeix la Mona Lisa ha ampliat l’historial d’atacs que ha rebut l’obra mestra de Leonardo da Vinci. Li han llançat àcid (1956), una pedra (el mateix any), esprai vermell (1974) i una tassa de te (2009), cosa que deixa en evidència les mesures de seguretat del museu més visitat del món, el Louvre. El curiós és que la Mona Lisa deu la fama a la primera acció vandàlica que va patir: el 1911, un tècnic de manteniment va entrar al museu (aquell dia estava tancat al públic) i es va endur en un pim-pam el quadre. Es deia Vincenzo Peruggia i volia restituir la pintura al que ell creia que era el legítim propietari, Itàlia. Dos anys després ja el movia una altra causa: el van enxampar quan va posar preu a l’entrega. Durant aquest llarg temps, una munió de gent va visitar el Louvre per veure només la paret buida. Vaja, per no veure res com ara per culpa del vidre i l’amuntegament de turistes. Una altra dada morbosa és que la policia va arribar a investigar Picasso, que llavors encara no era cap celebritat i no es podia imaginar la follia iconoclasta que també acabaria malmetent obres seves.