Boris Pahor

Tenia 108 anys, així que ha tingut una llarga vida començada i acabada a Trieste, però em sap greu que s’hagi mort: Boris Pahor hauria d’haver viscut sempre, perquè ell era la memòria del que no pot oblidar-se: la criminalitat del feixisme italià, que va voler eliminar la cultura i la llengua de la minoria eslovena, i del nazisme, contra el qual va lluitar, formant part del Front Iugoslau d’Alliberament, i que va deportar-lo a diversos camps de concentració. Tanmateix, és cert, resta la seva literatura com a testimoni. Un dia del 1921, l’any en què Trieste va ser annexionada a l’aleshores Regne d’Itàlia, van passar uns fets que van marcar-lo per sempre. Els feixistes, que no van tardar a arribar al poder, van incendiar el Narodni Dorm (el casal nacional eslovè). Ho explica Boris Pahor, que tenia vuit anys en el moment dels fets, al relat La pira al foc: “La plaça d’Oberdank estava plena de gent que cridava en la llum vermellosa. Al costat del casal, uns homes amb camises negres ballaven i cridaven: Viva! Viva! Corrien amunt i avall i feien que sí amb el cap i tornaven a cridar Eia, Eia, Eia.” No fa gaire, vaig trobar-me amb el periodista Bru Rovira, que em va explicar que, fa uns cinc anys, havia visitat Boris Pahor en començar un viatge de Trieste a Tessalònica per realitzar un documental, junt amb el seu fill Oriol Rovira, sobre els llocs (i, per tant, la memòria) de la guerra dels Balcans. Em va comentar que l’escriptor va tornar-li a explicar aquells fets amb els crits eufòrics dels feixistes. I que no havia arribat a comprendre mai aquell odi que va fer que un mestre, malalt de tuberculosi, castigués amb una escopinada una nena que havia parlat en eslovè, la llengua amb la qual va escriure Boris Pahor per recordar-ho.