Bilingüisme, el bressol de l’autoodi

4 de juny. Acte de graduació de la novena promoció de la Facultat de Medicina de la UdG. Jurament hipocràtic primer en català i després en castellà. Cerimònia bilingüe i incapacitat manifesta de molts dels graduats que s’han passat sis anys a la facultat d’articular un mínim discurs en català. Tot això, en el teòric reservori dels fonaments del catalanisme, la presumida i essencial Girona.

La rendició del català és una realitat que es va estenent per capil·laritat en molts entorns socials. I allà on havíem plantat la resistència –l’ensenyament obligatori– les mentides, l’odi i els tribunals espanyols ja s’ocupen que hi acabi penetrant. Reaccionem o donem la batalla per perduda?

La fossa l’hem ajudat a cavar els catalanoparlants tolerant situacions com la de la UdG, canviant de llengua a les classes a la primera petició d’un estudiant forà o empenyent els nouvinguts al monolingüisme en castellà renunciant parlar en català quan els trets físics de l’interlocutor delaten la seva procedència. Ni tan sols som capaços de fer l’intent, i aquest és un indici del poc prestigi social del català. D’aquí a l’autoodi hi va un petit pas.

Normalitzant que estudiants formats en l’escola catalana no puguin accedir a les facultats de medicina –i moltes altres– perquè hi ha places reservades a aspirants procedents de fora estem regulant un sense sentit i destruint l’estima per la llengua, que és l’eix vertebrador d’una cultura i d’un país. No és en absolut casual que els que volen acabar amb la nació catalana situïn en el punt de mira dels objectius a abatre la llengua i els que la defensen. Ja podem confondre’ns amb travetes vehiculars, curriculars o percentuals –totes de curta volada–, i desmobilitzar-nos quan el que ens cal és just el contrari. Sembla impossible que no ens adonem –classe política al capdavant– com de fàcil estem posant a l’enemic que vagi fent la feina.