Tribuna
La guerra i els mena
O sigui, els “menors no acompanyats”, que són, al capdavall, víctimes de guerres... que han tingut lloc quan eren encara criatures. A casa nostra, coneixem persones a qui la guerra va deixar sense família. Sotmeses, en molts casos, a la vida en espais no del tot benignes. Com ens han recordat excel·lents col·laboradores de TV3, per exemple. I és que, al marge del que ens diran els poetes en nòmina del poder –i mira que n’hi ha!–, totes les guerres acaben malament, tant si jugues a una banda com a l’altra de l’estadi. Fidel lector dels vint i tants exemplars de la revista que s’edita en doble versió, en català i en castellà, Memòria Antifranquista del Baix Llobregat, els assassinats, les presons, els exilis forçats, les famílies trossejades..., les trobes a tots dos bàndols. Exemple: la frontera entre Catalunya i França, a partir del 1939, ¿va ser una desfilada triomfal per als vençuts? I ca! Com que ara, a més, anem recuperant més noms de protagonistes, de persones i de famílies, no parem de repetir “Que bèstia que és la guerra!”. I que fastigós que és l’hàbit de falsejar les xifres per part dels vencedors, això sí: ¡Por Dios y por España!
Quan va esclatar la guerra d’Ucraïna, confesso que jo era un dels ignorants, pel que fa a la geografia i a la història i als usos lingüístics, d’aquell nou marc de guerra bèstia. I per a mi, al començament, tan difícil d’entendre. M’emocionava descobrir que molt a tocar de casa teva hi havia gent generosa i solidària que no vacil·lava a l’hora d’oferir-se a acollir refugiats, víctimes d’aquella guerra que put a Putin: famílies que no apareixien en els llistats dels ciutadans rics, i que tampoc no dominaven els idiomes dels que es veien obligats a defensar el seu país, acollien noies-nois-nens-i-nenes, amb els braços oberts d’una Europa envellida (i que fa catúfols quan debat les polítiques del seu país). Aleshores, però, vaig recordar que a la revista de la Fundació Orienta, que té la seu central a Sant Boi –gent sàvia i amiga, que fa un grapat d’anys que em suporta com a assessor–, havia publicat a la nostra revista “Psicopatología y salud mental del niño y del adolescente” (al número 35, de l’abril del 2020), un article de Mariana Cento sobre l’impacte del trauma de la trajectòria dels menors estrangers no acompanyats (mena). En recomano la lectura, tot i que l’article insisteix en els traumes viscuts, tant en el país d’origen com en el viatge, no gens fàcil, d’un col·lectiu de persones rescatades del mar, fins a Sicília. Tot resulta difícil. Les malalties i les morts, al llarg del viatge pel Mediterrani, el fet que moltes de les criatures hagin viscut lluny dels seus pares... “fa que tremoli l’esquena del llop”.
Amb la gent amiga de Madrid, he mirat de rellegir l’article en qüestió i, alhora, de revisar el número 22 de la revista esmentada, Memòria Antifranquista del Baix Llobregat, que és el portaveu de l’Associació per a la Memòria Històrica i Democràtica del Baix Llobregat. Es tracta d’un monogràfic sobre la repressió franquista a Aragó. Doncs bé: en molts dels articles, signats per historiadors de prestigi i vinculats als espais que comenten i analitzen amb dades fiables, t’esborrona constatar com va ser de bèstia l’actuació del franquisme (amb noms i cognoms, i poble a poble), i com s’ho van fer per disfressar/maquillar tanta violència, bo i mirant, sovint, d’amagar els cadàvers i de garantir, amb tota mena d’amenaces, que ningú no podria revelar on havien quedat els assassinats d’aquella venjança... Això sí: en nom de Déu.
Com que en una pàgina tan poc exemplar de la nostra història, en un país europeu que considerem com una de les conquestes de la civilització mundial, hi va haver, també, càlculs del cost de tot plegat..., fa mesos que em dedico a posar en net les accions dels països que acollien les víctimes de l’Estat espanyol, que sí, que ni que fos a contracor van acollir republicans que fugien per travessar la frontera pirinenca, però que es volien defensar d’una ocupació de celtibèrics que pogués tacar la imatge tan exemplar de la França de la “liberté, égalité, fraternité”.
I tanco. Agraïment als ucraïnesos que lluiten pel seu present i pel seu dret a tenir un futur digne. Agraïment a les famílies d’arreu que estan acollint sobretot gent jove que ha hagut de fugir del seu país. Agraïment, també, als historiadors honestos per tal que vagin escrivint la veritat de tota aquesta història. Agraïment a col·lectius com Metges Sense Fronteres que es desplacen, quan cal, cap a països que ni tan sols apareixen en el llistat dels Jocs Olímpics.