Marc, l’ensordit

El Marc treballa com a professor en la meva universitat, la UIC. Viu en un pis de l’Eixample, ni massa a prop, ni massa lluny dels punts d’interès turístics més importants de la ciutat de Barcelona. És, podríem dir, un individu urbanita, que es mou en moto per la ciutat, contribuint així, en part, a contrarestar el caos circulatori creixent provocat per polítiques municipals de vialitat que ignoren el context i les necessitats dels habitants de la metròpoli tant com menystenen els qui venen de fora a treballar a un lloc que és cada cop més inhòspit.

el marc, com a professor universitari, sap que els sous a la universitat no són per tirar coets i que en una privada cap privilegi d’estabilitat funcionarial existeix, que tot depèn sempre de la vàlua pròpia en la feina i de la conveniència per a la universitat a mantenir l’activitat a què et dediques. Però, tot i així, té avantatges: el contacte amb la gent jove, que de vegades dona grans alegries amb els seus èxits personals o professionals, la dedicació a una feina amb un cert (minvant) component intel·lectual, la flexibilitat (sempre relativa) en l’elecció dels punts d’interès professional i, per a alguns també és una raó molt preuada, la gestió lliure de bona part del temps que s’hi ha de dedicar. Hi ha qui prefereix llegir, estudiar, preparar classes o corregir exàmens a la nit. He conegut molts companys d’altres universitats que preferien hores de classe a la tarda, perquè treballaven millor a la nit, quan sembla que cada hora en què la resta dorm compta per dues, com si en la cursa t’anessin donant temps d’avantatge. Sense fills, jo també ho feia i haig de dir que la productivitat personal era gran. Però no tot és sols això.

el marc, que no és ‘rara avis’ nocturna, excepte si cal anar de festa, amb vida familiar i companyonia universitària, sol fer l’horari clàssic. Classes ben d’hora, estudi al despatx, àpats al menjador universitari on compartir opinions, incidències, dubtes i més d’una rialla. I en una d’aquestes va i em diu: “Mira, et dono un tema per quan escriguis al diari. Fins a tres cops em desperten a la nit amb els sorolls del carrer: el del bar, el de la moto, el de les escombraries.” Doncs, aquí va, Marc.

Tenir un establiment obert al públic és molt sacrificat. Amb una alcaldessa que un dia es compromet a mantenir terrasses i l’altre se’n desdiu, amb mesures absurdes sobre guinguetes de platja en nits de revetlla que sols perjudiquen les persones que fan legalment la seva feina i amb escassa vigilància sobre els actes incívics al carrer, la gent de la restauració té molts fronts oberts. Però això no legitima, i això sí que s’hauria de controlar, que tenir un bar sigui barra lliure per desprendre-se’n de la botelleria buida a altes hores de la matinada amb un soroll ensordidor. És clar que el barista podria dir que el Marc hi ha d’estar acostumat, perquè un parell d’hores després de la sorollada botellera dipositada sense cura als contenidors, passa una moto de silenciador retallat (a posta i il·legalment, i això també es pot controlar des de l’Ajuntament) que, amb o sense velocitat, li acaba d’arrodonir la vigília nocturna. Cal que el Marc no dormi, deu pensar l’alcaldessa, sols preocupada per la contaminació de l’aire, però no per l’acústica, perquè fa i desfà carrers, voreres, placetes i jardins, té previst desfer de nou la Diagonal per passar un tram que no ha d’arreglar res, però no es pot gastar els diners a renovar (i netejar) els camions i contenidors per tal d’evitar que, una hora després, el Marc es desperti altre cop pel pas d’aquests artefactes o d’alguns de semblants, com ara els de subministraments a les botigues, que deixen el motor insolidàriament en marxa, com si tothom s’hagués de llevar a la mateixa hora. I això també és competència municipal.

Potser algú es veuria amb esma de recomanar al Marc que tanqui la finestra i que o bé s’ofegui, o bé hi posi aquest aire condicionat, quimèric ja per a tantes economies familiars, i suposant que les seves finestres tinguin els caríssims tancaments que permeten aïllar-se acústicament de l’exterior. Però això no nega la incapacitat d’aquest govern municipal per gestionar les seves competències. Hem deixat la governança de la ciutat en mans de qui rebutja els avantatges d’una gran metròpoli, però no en sap evitar els inconvenients, fent cada cop més difícil la serenor necessària per a una certa salut mental. Sort que el Marc és un home positiu i fort, amb un somriure permanent per a tothom, sentit comú i capacitat per redreçar posicions en escoltar millors propostes. Potser caldria convèncer-lo de presentar candidatura a alcalde. Sols caldria que hi posés: “Voteu-me, soc el Marc, l’ensordit per la inacció dels qui ens governen.”