A la tres
Que el vent no bufi a favor
“La prevenció d’incendis ja va més enllà de la responsabilitat individual en les nostres accions
En poc més d’un mes es compliran deu anys dels grans focs de l’Empordà. A comarques gironines encara els tenim ben presents. Quatre morts, quasi 14.000 hectàrees cremades, divuit municipis afectats i sis dies que van ser un infern. Masies i finques destrossades, establiments que ho van perdre tot i una terra erma i grisosa que durant molts anys ens ha recordat la fatalitat d’aquells dies. Com altres episodis que hem viscut en aquest país. Horta de Sant Joan, 2009, les flames afecten unes 1.100 hectàrees però la tragèdia és la mort de quatre bombers que participaven en les tasques d’extinció. Any 1994, al Bages i al Berguedà, tres focs simultanis destrueixen 46.000 hectàrees en quatre dies. 2019, la Torra de l’Espanyol: més de 5.000 hectàrees devastades. 1994, Gualba: el foc s’estén fins al Montseny, on cremen 11.000 hectàrees, quasi un miler de parc natural. 1998, Aguilar de Segarra: un dels incendis més ràpids mai vistos al país crema 27.000 hectàrees en tres dies. Són només alguns dels grans focs que s’han viscut a Catalunya i que incloíem en un dossier en aquest diari, el febrer passat, en què titulàvem “Apagar l’incendi abans que cremi”. Ja en aquell moment s’alertava d’un estiu de grans focs a causa de la sequera i les condicions climàtiques. I ja hi som pel tros. Fins i tot superant les expectatives que ens explicaven els experts a l’hivern.
El problema rau en el fet que la prevenció d’incendis ja va més enllà de la responsabilitat individual de no tirar burilles, no fer fogueres ni activitats perilloses a segons quines hores del dia. Continua sent vital i imprescindible, però no n’hi ha prou. L’emergència climàtica ha convertit els boscos en espais extremadament vulnerables i la temporada d’incendis s’amplia. Només cal veure els episodis d’aquests dies. I és tan sols mitjan juny! Quin serà el balanç de l’estiu? La situació ens fa témer el pitjor. Quasi només ens queda ser el màxim de curosos amb les nostres accions, creuar els dits i, en aquesta ocasió, esperar que el vent no bufi a favor.
