Opinió

De set en set

Assange

Arran de l’anunci per part del govern britànic de l’extradició de Julian Assange als EUA he recordat un article, L’esperador descalç, que va publicar l’enyorat Miquel Pairolí fa uns quants anys, concretament el 2010, a propòsit de Wikileaks. Un d’aquells seus articles lúcids, afinats, que entraven per l’escaire. Havent-lo buscat, en reprodueixo aquest fragment: “S’ha utilitzat molt la paraula revelació per definir el contingut i els efectes de les publicacions de Wikileaks. Revelació? Sembla excessiu. Potser seria millor dir «confirmació», «corroboració». Ningú que segueixi regularment i amb sentit crític la política internacional no es pot estranyar del que contenen els papers que ha esbombat Wikileaks.” Pairolí insistia en el fet que tot allò “revelat” és una pura evidència possible de llegir obertament o entre línies en les pàgines dels grans diaris internacionals.

Què molesta, però, de Wikileaks i, per tant, d’Assange? De nou Pairolí: “La virtut d’aquests papers, però, és que mostra l’administració imperial amb mànigues de camisa, amb la cervesa a la mà i els peus sobre la taula. Estem acostumats que la formalitat de les fotos oficials, de les compareixences públiques i de les anècdotes preparades pels assessors d’imatge amagui el llenguatge groller i la franquesa de les idees en brut. En els papers de Wikileaks l’emperador no va pas nu, sinó que fa la figura ridícula i casolana d’un home amb batí, despentinat, descalç i amb mitjons de llana.” Des d’aleshores, Assange ha estat perseguit, desprestigiat, criminalitzat, de manera que ha viscut un calvari. Podem pensar que és una personalitat amb el seu costat fosc. I què? L’Imperi, que sempre contraataca, té la porta oberta per culminar la seva venjança.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.