De set en set
Urgeixen més pageses
En els darrers temps, els desastres naturals a Catalunya s’anomenen sobretot grans incendis forestals. Encara no s’havien apagat les flames del de la Ribera d’Ebre que un vell amic pagès em deia commocionat i trist: “Aquestes onades de solidaritat passaran en pocs dies. I després succeirà com sempre: ningú farà res per atacar el problema de fons.” Els cants dels anys vuitanta i noranta sobre l’equilibri territorial han demostrat ser el que alguns advertíem: purament un eslògan al servei de l’hegemonia electoral i del model de negocis pujolista. Fa anys que algunes ens esgargamellàvem per advertir de les amenaces del despoblament, l’ensorrament de l’agricultura familiar pels preus de ruïna, la desaparició dels ramats que pasturen el sotabosc, el poc prestigi de ser pagès en part d’una societat urbana esnob que s’omple la boca d’ecologisme. Però no està disposada a pagar el que és just i sostenible per un bon pa, un bon peix, una bona col feta a casa, però sí per un telèfon fet a la Xina. Bé, doncs som aquí, amb una altra amenaça estructural encara més perillosa: la crisi climàtica. La falta de gestió forestal, que cobreix prop del 70% del país, és quasi absoluta i en conseqüència l’afronta amb precarietat. Som sobre una foguera i el millor tallafoc són els conreus i els pobles vius. Constitueixen el rebost més fiable en contextos de crisi, amb una d’alimentària i climàtica per davant. Sobren els arguments i no són nous. És urgent un pacte nacional que reverteixi el model i prioritzi l’agricultura sostenible. És més que una estructura de país: és la foto sencera del futur.