Perdre el tren

El col·lapse diari de l’AP-7 –a les portes d’una operació sortida que, per seguir la tendència meteorològica i esportiva del moment, es preveu de rècord– ha tornat a revalorar el tren com a alternativa. No és només l’opció més eficaç per descongestionar el tràfic rodat, tant turismes com camions, també és la menys contaminant i la més útil per a l’economia. El problema és que el recanvi no està a l’altura de les necessitats, com bé saben els resignats usuaris de la Renfe, que continuen amb l’antiga tradició d’agafar trajectes avançats per assegurar-se d’arribar puntuals a la feina, a les classes universitàries, a la cita mèdica. No deu ser que fa anys que reclamem un transport públic digne de la societat que aspirem a ser. Del traspàs de Rodalies, de la millora del servei, d’invertir més en les infraestructures, de garantir la puntualitat fa temps i temps que en sentim parlar, sense que les paraules s’hagin traduït en fets. Què esperen les administracions que hi tenen alguna cosa a dir i, sobretot, a fer? Quants trens més deixarem escapar? Quant de temps més durarà la incompetència i el menyspreu? O és que la falta d’un transport públic de qualitat resultarà que tampoc forma part d’allò que en diuen les preocupacions reals de la gent?