El pitjor dels jocs olímpics

Els Jocs Olímpics d’hivern del 2030 als Pirineus han marxat com van arribar; en silenci. És cert que se n’ha parlat molt i hem omplert espais de diaris i hores de ràdio parlant a favor i en contra dels jocs olímpics, però realment què en sabíem del projecte? Res, més enllà de l’estira-i-arronsa entre Catalunya i Aragó per veure qui s’emportava el protagonisme. El contingut, les justificacions, les necessitats i els beneficis del projecte restaven absents de qualsevol debat si és que n’hi havia, de debats, perquè no oblidem que aquesta ja era la setena vegada que s’apostava per uns jocs olímpics d’hivern al Pirineu. Ni els més favorables a l’esdeveniment blanc han pogut explicar com es pot defensar un projecte d’aquestes característiques enmig de la pitjor emergència climàtica i una crisi econòmica que anirà a més els pròxims mesos. No hi ha hagut cap qüestió tècnica ni econòmica. Tanmateix, això no és el pitjor que ha envoltat el projecte, sinó les confrontacions polítiques que l’intent de portar a terme un jocs olímpics als Pirineus ha despertat entre Catalunya i Aragó, entre els governs de Catalunya i Espanya i de retruc entre territoris que no els ha permès ni adonar-se del ridícul i dels desgavell que han generat a totes bandes.