“Li vaig dir: «Pare, tu vas matar algú a la guerra?»”

Sí, i tant. Tot va començar d’aquesta manera. Ho devia amagar el meu avi i no sé si la meva mare ho va arribar a saber. Acabada la guerra era perillós guardar coses així, no sabies mai què et podia passar si ho descobrien els franquistes, que havien guanyat. Eren cartes escrites pel meu pare quan tenia disset anys i que havien estat envoltades d’un silenci absolut. El moble feia un encaix a la paret amb espai per posar-hi el feix de cartes, lligades amb un cordill. Em va semblar una troballa sorprenent i valuosa.

És una prudència que encara avui dura. Després de trobar les cartes vaig intentar entrevistar-me amb molta gent que no en va voler parlar. Pares, avis, que ho havien viscut i ho havien deixat enrere. Suposo que al cap dels anys volien oblidar l’horror de la guerra o no volien reviure mals moments. La font principal, per tant, són les mateixes cartes: algunes estan ben conservades, altres malmeses, altres amb un color sèpia molt vell difícil de llegir... Però a mi em va semblar que el material s’havia de recuperar, perquè no només hi havia cartes d’ell, sinó de dos cosins germans que també eren al front. No estem parlant d’una dotzena de cartes, cal tenir en compte que he descartat molts fulls. Hi ha tanta informació que n’hauria pogut fer dos o tres, de llibres. I això que el correu anava com anava i algunes cartes mai arribaven al seu destí...

El meu pare era una persona que llegia i escrivia molt, sempre ens havia inculcat aquesta afició, gens fàcil treballant de pagès. A casa hi havia molts llibres, però el que no sabia és que també hi havia aquelles cartes. Quan les vaig trobar treballava de professora en una escola i no tenia prou temps, però de seguida vaig pensar a convertir-ho en material literari. No va ser fàcil, perquè a les cartes el meu pare podia posar-hi la data però tenia prohibit revelar la posició per qüestions de seguretat militar. Fins que no em vaig jubilar no em vaig poder dedicar de ple a aquesta feinada. Ell encara era viu però moltes coses ja no les recordava. Solia repetir sempre les mateixes històries, les que conservava amb nitidesa al cap. Em va saber greu no haver-ho trobat abans, li hauria fet moltes més preguntes que ell hauria pogut contestar.

M’ho va explicar amb dificultat quan encara era viu i gràcies a això després vaig poder desxifrar-ho en gran part. El codi consistia en números i lletres que es posaven en requadres. Calia anar ajuntant números i lletres fins a formar una seqüència. M’ha costat molt i en alguns casos no ho he aconseguit del tot perquè hi havia referències que només podien conèixer els seus pares o el seu germà. En alguns dels sobres, això sí, hi havia posat dissimuladament en llapis el lloc d’on procedien. Per a mi era bàsic poder-ho classificar tot per dates, si podia ser per ubicacions, i finalment relacionar-ho amb el context històric i amb les cartes escrites també des del front per altres familiars i amics.

Primer vaig buscar llibres escrits sobre la batalla del Segre per comprovar que n’hi havia pocs. Després vaig buscar editorials per proposar-los la idea, i no vaig tenir sort. Jo sempre insistia que sobre la batalla de l’Ebre hi havia molta bibliografia però que, en canvi, de la batalla del Segre hi havia molt poca obra publicada. Per això em semblava clar que el meu llibre podia aportar aquest valor afegit. A més, vaig enganxar l’inici de la pandèmia, que va encallar la programació a totes les editorials. Al final, La Gamberra s’hi va interessar i ho vam tirar endavant. Ha estat fantàstic veure tot el procés, la maquetació, la correcció, la coberta...

Primer de tot, això que dèiem: per què va tenir les cartes amagades durant tant de temps sense dir-me res. Lògicament després li preguntaria com podria desxifrar més bé els seus codis. En aquest sentit recordo una de les últimes coses que li vaig preguntar i com de xocant em va resultar la resposta. Vaig dir-li: “Pare, tu vares matar algú a la guerra?” I ell em va contestar: “Això no m’ho preguntis mai perquè no t’ho contestaré.” És evident que no era una pregunta fàcil de contestar: es va trobar enmig d’una batalla on l’hi havien fet anar i havia de sobreviure com podia. Sí que recordava perfectament, això sí, l’amic que li van matar, una pèrdua que el va marcar molt. I una de les coses més maques que m’han passat amb aquest llibre és que la família d’aquell noi m’han dit que han superat el dol llegint-lo. Això sí que és gratificant.

Eren cartes escrites quan els combats ho permetien, per això hi ha períodes que no n’enviava, perquè segurament no podia escriure. I n’hi ha també que lamentablement sí que es van perdre. De la mateixa manera que la censura en va interceptar.

L’escola de la República era molt avançada. El meu pare d’història en sabia molt, la mà de llibres que tenia els tinc jo guardats, una biblioteca impressionant a Rupià. Parlaven com parlava la gent de pagès però escrivien molt bé el català, el sabien molt bé.

Són localismes que encara ara es fan servir i que tant de bo no es perdin mai. També vaig mantenir les referències al menjar, que aconseguien gràcies a la generositat de la gent dels masos i pobles per on passaven. Menjaven patates grosses com carbasses, conills de bosc, ous..., aliments senzills que li van servir per descobrir, deia, molt bona gent.

No, alguna vegada li havíem proposat de tornar a visitar la gent que l’havien acollit, i ell s’hi negava. I això que recordava perfectament el paisatge, les muntanyes nevades que va descobrir, la bellesa natural. Però no és pas que quedés traumatitzat, al revés, sempre va ser una persona mol vital. Li agradava molt el mar, tenia una petita barqueta, i a la bassa que hi havia al mas per regar ens hi va ensenyar a nedar.

Aquests sí que s’havien d’amagar bé perquè algú els podia denunciar. A tots els pobles hi havia dos bàndols. A Rupià tenim una muntanya que anomenem Promontori, doncs els emboscats arribaven fins allà dalt i després passaven cap a les muntanyes.

A casa hi havia feina. El seu germà era més petit i el seu pare necessitava més mans. Era una feina feixuga, dedicada al conreu i al bestiar. Ell era el gran, l’hereu, i havia de tenir cura de la família. Altres van preferir fer cap a França...

La gent del nou règim l’hi va demanar pel bon comportament. Ell el que volia era tornar a casa...

Escrivia cartes per als companys i per als mateixos comandaments. Durant un temps el van posar a pelar patates i al final els companys li pelaven les patates a canvi que els escrivís les cartes. S’ajudaven els uns als altres.

Aquest llibre m’ha portat molts records de la infantesa i dels meus pares. Els coneixia treballant, tirant endavant una família. I no només la família: recordo una mestra de Rupià que no tenia sostre i vivia també a casa. Era una casa amb molta vida i amb molta feina, penso que això els va ajudar a deixar enrere els mals moments de la guerra. M’adono que al llarg de la vida potser hi havia d’haver parlat més, que me n’havia d’haver preocupat més. Em sap greu no haver-hi tingut converses més llargues. Ens va faltar temps.

La meva neta, que té quinze anys, havia de fer un treball d’anglès i com que tenia el llibre a mà va dir: “Saps què?, explicaré el llibre de l’avi.” La professora va quedar gratament sorpresa i li va posar un 10. Els professors la van animar a llegir-ho a classe, fins i tot l’altre dia em vaig trobar una amiga que em va aconsellar que porti el llibre a les escoles, perquè les noves generacions vegin que una cosa així no s’ha d’oblidar, sinó que, al revés, s’ha de donar a conèixer, s’ha de saber, s’ha de compartir.