Farners de Farners
Fa poc vaig dur a Farners tres santpolencs de cultura, civilitat i amor al país. En van quedar meravellats. Abans de continuar, però, aclarim topònims per si de cas: els vaig dur a Farners, no a Santa Coloma.
Tots aquests que de cop frisen per canviar el nom a la capital de la Selva haurien de ficar-se al cap la llastimosa reducció que perpetrarien. “Farners”, com a nom de lloc, ja existeix. És aquell indret màgic que hi ha a l’esplanada de l’ermita i als peus del castell. De dies es revesteix de poema vinyolià, als vespres hi quedes captiu d’un silenci càtar i a les nits els suros i el rocar s’expliquen històries que han vist passar a l’esplanada. És un ventall de sensacions que corprèn i empetiteix tots els que hi pugen per primer cop. Farners, sortosament, s’ha salvat de les estúpides batalles monumentals de la TV3 i de les riuades de visitants selfieaddictes… Farners és l’ànima que batega en cada colomenc, la imantació que sent a les cames, l’impuls de tornar a pujar-hi encara que no sàpigues què hi vas a fer. Tanmateix, aquestes consideracions són bagatel·les argumentals per exigir la salvaguarda d’un indret únic. Per això l’incombustible Xavi Amat (sí a l’Amat!), acompanyat d’altres militants del moviment contrari a la línia de molt alta tensió, va presentar-se al Parlament armat de raons més tècniques i va explicar a la comissió d’Acció Climàtica la inutilitat de la subestació de Riudarenes. Han desplegat fins a set alternatives. Servirà de gaire?
Els honorables diputats del “per aquí m’entra i per aquí em surt” van simular, com sempre, un gran interès. Demà ja ni recordaran on és Farners ni Riudarenes. Això sí: van convidar els visitants a fer-se plegats la folklòrica foto de la marmòria escalinata mentre devien calcular els vots que s’hi jugava cada partit. Amat no en va fer sang. Ponderat com és, a la roda de premsa va estimar-se més deixar clara la queixa contra el Consejo de Ministros –del qual depèn la molt (poc) honorable gestoria de la Generalitat–. A Madrid fan com si sentissin ploure i ja ho tenen tot embastat per al 2024. És el famós “talante” dels governs espanyols. És l’esperit colonitzador. Però són també els acostumats pantalons al garró i el cul a l’aire dels nostres dirigents. Bé, tranquils, que això el pinxo Rufián ens ho blinda des de Madrid...
