El roure es mor d’eixut

Al bosc de davant de casa tres roures s’han mustiat i s’estan morint. L’oncle, que ha fet de pagès tota la vida i fa seixanta anys ell i el pare tenien arrendat un bosc per treure’n llenya i feixines de bruc per encendre foc, assegura que els arbres es moren d’eixut. Segurament. Els mata la manca de pluja, que els asseca la saba, i també els mata l’abandonament i la incivilitat que ha convertit la muntanya en un laberint d’ombres on roures, pins, alzines, suros, brucs, ginestes, arboços o argelagues són atacats per llaunes de beguda, vidres, draps, bosses de plàstic i tota mena de deixalles que hi aboquen aquells que conscientment o inconscient degraden la natura en nom de l’esbarjo. Ara que el sol estavella les pedres i la marinada pot alimentar qualsevol guspira –des d’ una ampolla o una llauna– i convertir-la en un foc devastador, hauríem d’escoltar aquest home de noranta-sis anys que mena l’hort i s’enfila a una escala per esporgar els arbres i surt amb un carretó a buscar branques seques per fer la torrada per esmorzar. No volem descriure una estampa bucòlica de temps passats en la història, però sí explicar amb aquesta senzilla imatge l’altra vida dels boscos, quan des de les ciutats no es tenien per un parc d’atraccions obert a bicicletes, motos, quads, tot terrenys o caminants insensibles a la seva petja i quan se’ls reconeixia una utilitat clara, se’ls treballava, protegia, salvaguardava i els arbres no morien de l’eixut. Potser ara que ens espanta tant el canvi climàtic es pensarà a engegar polítiques per a la gestió d’aquest meravellós recurs de vida malmenat.