La culpa és molt negra

Una amiga en comenta que es troba malament. Li raja el nas, li fa mal la gola, té un pes enmig del cap i s’arrossega més que no pas camina. La prova de la covid li ha donat negatiu, però a casa seva ja han caigut en combat el marit i la filla. El metge els ha recomanat, via consulta pel mòbil, que facin llit, que descansin i que s’hidratin igual que si es tractés d’un refredat empipador. I els ha assegurat que els casos s’estan multiplicant en les últimes setmanes. Quan li han preguntat si s’havien d’aïllar per evitar propagar el virus entre familiars i amics, els ha respost que seria l’opció més convenient, però que era plenament conscient que som a les portes de Sant Joan i que la covid “ja no és el que era”. Tot i això, els ha recomanat seny i que actuessin amb consciència. Seny? Consciència? Responsabilitat? Fa més de dos anys que vivim immersos en una realitat marcada per la pandèmia, i després de tant de temps, protocols i mesures d’obligat compliment, deixar només en mans del malalt la seva recuperació fa una mica de riure, per no dir plorar. Com si l’afectat fos en darrer terme l’únic responsable d’haver agafat el virus i la seva manca de sentit comú li passés factura. Vaja, com si hagués de purgar una mala decisió. A mi tot plegat em sona a llençar pilotes fora i em dol comprovar que continua sent certa aquella dita que fa: la culpa és molt negra i no la vol ningú. Ho sento, però ja no hi combrego, i posats a ser responsables, que ho sigui tothom: ciutadans els primers, però també administracions.

És una mica pervers posar el focus només en els afectats quan es tracta d’intentar aturar l’avanç d’una nova onada de covid. La setena! Uns afectats que, recordem, porten, mínim, tres dosis de vacuna, han patit la mascareta, s’han deixat les mans amb el gel hidroalcohòlic i s’han aïllat quan calia fer-ho. Perquè la ràpida retirada de la major part de les restriccions quan la malaltia ja no era tan perillosa no deu haver tingut res a veure amb aquesta nova empastifada d’infeccions, oi?