Del “«uno»” al “«dicho»”

Vaig veure Miquel Iceta a la sortida de la projecció de Pacifiction, d’Albert Serra, a l’Auditori Lumière de Canes. Al ministre de Cultura del govern espanyol se’l veia atrafegat. Poc després havia d’assistir a la projecció d’una altra producció amb participació espanyola: As bestas, film de Rodrigo Sorogoyen presentat a la secció oficial, però fora de concurs, a diferència del film de Serra, en el qual, fent un monòleg que fa adormir Lluís Serrat, el diplomàtic que interpreta Benoît Magimel, afirma: “La política és com una discoteca.” Aquell dia vaig trobar diverses persones que comentaven que, en lloc de fer una excursió al festival, Iceta hauria de ser al Congrés dels Diputats, on s’estava debatent la nova llei de l’audiovisual, en què el PSOE ha introduït una modificació inquietant. Una manera de dir que, en lloc de defensar els interessos de les productores independents que fan possibles pel·lícules com les que havia anat a veure a Canes, Iceta se n’ha desentès i que ho ha deixat en mans de la ministra d’Economia, Nadia Calviño, que mira més per la gran indústria que per la Cultura. La nova llei també ha passat pel Senat i es posarà en marxa sense que el PSOE, en desacord amb els seus socis de govern, hagi fet cas a les protestes dels productors independents. Em costa entendre els textos de les lleis, però m’han explicat que el canvi, substancial, s’ha fet a través d’una paraula: en lloc d’“uno” hi consta “dicho” en relació amb un “prestador”. Això vol dir que les grans plataformes podran destinar el 5% obligat dels seus ingressos a una empresa subsidiària en lloc de fer-ho a una productora independent, que encara, doncs, ho tindrà més difícil per sobreviure. Res de “lo dicho” per afavorir el “cinema com a cultura”.