Que s’ho facin mirar

Aquests dies hem vist morts i ferits amuntegats a la tanca de Melilla, tots ells víctimes de la inviolabilitat de la frontera i la sobirania espanyola i europea. Ells són els no-nacionalistes, però aixequen murs ben alts contra l’arribada d’estrangers, els omplen de policies ben armats i no dubten a utilitzar o tolerar una violència inhumana contra els que necessiten canviar de país per aspirar a un pessic de la riquesa i el benestar que gaudim a Europa. Ara ha estat la policia marroquina, que ha actuat de manera sagnant davant de la bovina mirada del govern espanyol “més progressista de la història”, en una contradicció més de les moltes que suma aquest govern que dirigeix un PSOE gris, jacobí i conservador amb l’ajuda dels grups que li van regalar investidura i pressupostos a canvi de la il·lusió de fer veure que fan política. El Marroc fa la feina bruta a Espanya i Pedro Sánchez felicita amb la boca petita la policia marroquina, sense posar el crit al cel contra el seu violent aliat, perquè la realpolitik és així i des del març el regne d’Espanya i el seu govern progressista van decidir que era més important mantenir la frontera ben controlada i tancada que no pas continuar donant un trist suport simbòlic al poble sahrauí que en el passat havien ocupat, explotat i posteriorment abandonat a la seva dissort. Els 23 morts de Melilla –27 segons les ONG locals– han pagat car el dret a la sobirania d’Espanya i els girs cínics de la política internacional d’un Estat que es vanta de ser el campió dels drets humans i de l’estat de dret mentre es passa pel folre les vides dels ciutadans que hi volen entrar o que han aconseguit fer-ho irregularment, els drets de les dissidències internes –inventant-se sedicions per manifestacions i votacions pacífiques– i les cartes i compromisos del dret internacional que va signar per ser reconegut entre els països respectables del món. Que s’ho facin mirar, els països respectables del món.