Alfonso Guerra, d’ultratomba

En política hi ha els ger­ros xine­sos, que una vegada jubi­lats fan nosa –com Felipe González o José María Aznar–, i després hi ha els que tan sols arri­ben a la cate­go­ria de cen­drers, igual de pres­cin­di­bles però més barats. Aquest segon seria el cas d’Alfonso Guerra, exvi­ce­pre­si­dent del govern espa­nyol, que de tant en tant torna de la ultra­tomba mediàtica per alliçonar els adver­sa­ris, espe­ci­al­ment els de les seves pròpies files. No hi ha res que faci sali­var més González i Guerra que fus­ti­gar aquells que els han succeït en el càrrec, ja sigui Rodríguez Zapa­tero, ja sigui Pedro Sánchez. Com la dita: amb amics així no cal opo­sició. Aquesta set­mana Guerra s’ha fet entre­vis­tar a la ràdio per opi­nar sobre l’actu­a­li­tat, quan fa temps que l’actu­a­li­tat l’ha arra­co­nat a ell. Pri­mer li van pre­gun­tar sobre les lamen­ta­bles parau­les ini­ci­als que Sánchez va dedi­car als immi­grants morts a la tanca de Meli­lla, qua­li­fi­cant els fets “d’assalt vio­lent” i obvi­ant la catifa de cadàvers asfi­xi­ats amun­te­gada sota les botes de la poli­cia mar­ro­quina. Segons Guerra, Sánchez va opi­nar sense tenir encara totes les dades a la mà perquè sovint els pre­si­dents es veuen obli­gats a fer-ho en base a un pape­ret que els pas­sen els caps de premsa. Home, si aquest és el sen­tit de la res­pon­sa­bi­li­tat que atorga a un càrrec tan impor­tant, s’ente­nen millor alguns com­por­ta­ments d’ell mateix i de González quan van anar tom­bant el govern soci­a­lista cap a la dreta fins a parar la catifa ver­me­lla al tri­omf d’Aznar. Després li van fer opi­nar sobre Feijóo: “És millor que els d’abans però ja ha comès algun error, com ara anar a Cata­lu­nya a par­lar bé dels cata­lans.” Ni tan sols va caure en el detall que havia dit cata­lans en lloc d’inde­pen­den­tis­tes. Guerra, l’alliçona­dor, que sem­pre més anirà asso­ciat a les acu­sa­ci­ons d’ús pri­vat dels avi­ons mili­tars o d’habi­li­tar des­pat­xos a ger­maníssims de fei­nes fos­ques. Res, dis­pen­sem-li el tracte meres­cut pels vells cen­drers: ven­ti­lem per fer mar­xar la pudor de recre­mat i obli­dem on el vam dei­xar la dar­rera vegada que vam fer endreça.