El món s’acaba?

Fa uns anys que Xavier Graset presentava un programa de ràdio titulat com el títol d’aquest article però sense interrogació. I s’hi afegia que s’acaba bé. M’ha vingut a la memòria amb motiu de la fal·lera que s’està vivint per viatjar, per anar de festa, per anar als restaurants, per fer celebracions de tot tipus. Després de les severes restriccions a la mobilitat i a la relació social del pandèmic 2020, quan al 2021 es van relaxar les mesures l’estiu va ser de recuperació del sortir i del viatjar, sobretot a l’interior del país. En el cas del turisme estranger, la recuperació fou petita. En canvi, al 2022, en el marc d’una pandèmia normalitzada, tant la vida social com la mobilitat lligada al turisme s’ha desbridat. Deu ser un efecte rebot, segurament que per compensar unes restriccions a les quals no estàvem acostumats i que, un cop aixecades, és com si volguéssim recuperar el temps perdut. Hi ajuda el fet que en aquella situació vam estalviar. L’allau de turistes estrangers, l’allau de catalans que viatgen per l’interior i dels que viatgen a fora, enguany pot ser de rècord. De les múltiples conseqüències que això comporta en vull destacar una de molt específica. En plena emergència climàtica, el flux de creuers (i amb ells la contaminació i els gasos d’efecte hivernacle) va; el flux de l’aviació (contaminació i GEH), també; el trànsit a les autopistes desbocat (ídem). En aquest darrer cas amb l’agreujant que el govern espanyol estimula via subvenció el consum de gasolina, per gaudi de residents i satisfacció dels turistes que venen en cotxe. Gràcies per la generositat. La lluita contra el clima pot esperar. Glòria al carpe diem en els hàbits vitals individuals, aprofitar el temps avui, que demà no sabem què passarà. El que sí que sabem és què passarà al planeta si seguim amb aquest ritme. La cosa no té, precisament, un bon final.