No heu fet els deures

Quan l’independentisme va fer llenya l’octubre del 2017, amb totes les anàlisis i contraanàlisis possibles sobre les causes i els culpables, alguna gent va dir que ens farien pagar la factura. A alguns els la van fer pagar (presó, exili, judicis, embargaments...) i a d’altres només ens van amenaçar, directament (assenyalant amb el dit com qui apunta amb un fusell) o indirectament (“jo només dic que podries tenir problemes a partir d’ara”). Però deixant de banda això, calia admetre que havia passat el torn dels idealistes i tocava que els realistes recuperessin protagonisme. Dic “realistes” no perquè els idealistes no tinguin sentit de la realitat, sinó referint-me a aquella gent que, més enllà de tenir la realitat molt present, hi milita. La defensa, la posa en el centre. Hi creu. A aquests em refereixo en aquest article. A vosaltres. Hola.

Quan poses la realitat en el centre (“La República no existe, idiota”) tens a favor moltes coses: la pau, l’ordre, el seny, l’estabilitat, els jutges, el sistema. A partir d’aquí, els realistes afirmeu que no és que estigueu enamorats de la realitat sinó que, partint d’aquesta, hi ha diversos mètodes per anar-la modificant a poc a poc i amb prudència. No és una mala anàlisi, i ha funcionat diverses vegades en el passat, encara que demani una paciència de sant i una capacitat negociadora que ha de ser excel·lent. Jo discrepo del vostre mètode perquè crec que posar la realitat en el centre fa que la llei de la gravetat s’ho empassi tot (somnis inclosos), però mereixeu el meu respecte per dues raons: primer, per la presumpció de bona fe; i segon, perquè nosaltres vam fracassar i encara no tenim una idea concreta gaire millor. De tal manera que ha estat just i necessari observar com es desenvolupava el vostre torn, negres juguen, i analitzar els moviments del país i del món (i els vostres) per si tot plegat avança cap a alguna banda; és a dir, cap a alguna via de resolució del conflicte. O cap a la seva minoració, allò que Miquel Iceta anomena l’ibuprofèn, desinflamar, fer baixar el suflé, etc. Sempre sabent que, quan s’injecta anestèsia a un pacient, el seu efecte és temporal.

Doncs bé, han passat cinc anys. I no heu fet res. No heu fet res, apreciats realistes, excepte expedir certificats de defunció falsificats. No heu extret cap idea de cap procés de diàleg, no heu parat cap taula de negociació amb cara i ulls, no heu buscat fórmules ni mediadors, no heu mostrat cap imaginació ni cap valentia ni cap certesa que el mètode “tranquil” porti millors resultats. Estic parlant als polítics pragmàtics, als del peix al cove però sense peix i sense cove, però també estic parlant als governants de Madrid, el govern més progressista i plurinacionalista del món, el més comprensiu, el més federal, el més sensible. I també parlo a la “societat civil” empresarial, els qui exigeixen ordre i bons aliments, els qui per sobre de tot reclamen estabilitat i retorn a la via “constructiva”. No heu fet res. No heu sortit d’una súplica sobre una tercera pista de l’aeroport del Prat (recordeu quan n’exigíeu la gestió sencera?), o d’una fotografia dient que “hi sereu” en uns Jocs Olímpics que semblaven canons de caspa artificial. No heu fet els deures, ni els uns ni els altres. Com ja avisàvem, el realisme mal entès només afavoreix la força de la gravetat i, per tant, només aconsegueix que tot vagi cap avall. Amb tot el respecte, perquè estic segur que ho heu intentat, se us ha acabat el torn. Siguem sincers: heu mostrat unes cartes paupèrrimes. Se us han gastat les idees i la força, i així el país no us pot confiar la seva defensa. Amb el mateix respecte, doncs, us dic que heu de rectificar.

L’independentisme té la responsabilitat de traçar una proposta que compagini idealisme i realisme, en lloc de deixar-se arrossegar pel corrent i pels anestesistes professionals. No hem entrat en aquest hospital perquè ens adormin per sempre, ni perquè ens apliquin l’eutanàsia activa, ni perquè es pensin que ens poden desactivar. Hem donat temps, hem estat callats i pacients, i ara aviat ens tocarà moure fitxa. Crec que seria un bon moment per unir-nos, uns i altres, i buscar una manera de fer conjunta que sigui eficient d’una vegada. Sota una premissa bàsica: tots, realistes i idealistes, hem de ser més valents. I una altra: hem de ser molt més rigorosos, tots dos, sense que s’hi valgui més fum. I la més important: al final de la partida només s’hi valdrà aguantar i anar a totes.