No en nom de Picasso

L’últim que sabem de Colin Powell, l’antic secre­tari d’Estat dels Estats Units, és que va morir de coro­na­vi­rus la tar­dor del 2021. Que Déu no l’hagi per­do­nat. D’ell tenim gra­vat a foc a la memòria el dis­curs que va fer a la seu nova­ior­quesa de les Naci­ons Uni­des el 5 de febrer de 2005 defen­sant la inter­venció mili­tar a Iraq, l’ori­gen de tants mals que con­ti­nuem patint avui. Algú va con­si­de­rar ina­pro­piat que el seu clam a favor de la guerra tingués per deco­rat el tapís del Guer­nica (una repro­ducció auto­rit­zada per Picasso) pen­jat a la sala i el va tapar amb una cor­tina blava. S’ima­gi­nen que algú hagués gosat fer el mateix durant la cele­bració de la cimera de l’OTAN amb el Guer­nica ori­gi­nal del museu Reina Sofia? Jo tam­poc. Spain is dif­fe­rent. El crit anti­bel·licista de Picasso ha estat magre­jat des­ca­ra­da­ment per al lluïment de les pare­lles dels man­da­ta­ris mun­di­als que s’han reu­nit a Madrid per pla­ni­fi­car futu­res guer­res. I un munt de gent, inclo­sos intel·lec­tu­als, ho han tro­bat el més nor­mal i ho han aplau­dit com una ope­ració fantàstica de pro­moció de l’art espa­nyol. La per­versió del lle­gat de Picasso és tre­menda. Ell, que va dei­xar escrit que l’obra no s’exhibís en cap museu d’Espa­nya si no es reins­tau­rava la república. Que Déu no els per­doni.