Al Twitter vas!

Situació surrealista a primera hora del matí, a Girona. Estava fent temps, abans d’una trobada de feina. Asseguda a la moto xafardejava digitals i xarxes socials. Abans, quan havíem d’esperar, badàvem i miràvem aquí i allà, res en concret i una mica de tot. Ara, la manera de distreure’ns és no aixecar els ulls de la pantalla. Hi hem perdut, sense cap mena de dubte. La qüestió és que la meva atenció es va centrar ràpidament uns metres més enllà del meu captiveri digital. El motiu: una discussió entre dos conductors per una plaça d’aparcament. L’un havia arribat primer, però fent un trajecte en direcció contrària i passant per un pas de vianants. L’altre havia arribat després, però fent totes les maniobres correctament. Ja la teníem muntada. “Jo l’he vist primer.” “Però tu has fet imprudències.” I anar apujant el to de la discussió. Malgrat ser un matí fresquet i mig plujós, poc els va costar d’escalfar els ànims. L’un surt del cotxe i comença a gravar amb el mòbil, mentre comenta la situació, com si estigués en un directe televisiu. Em feia pensar en aquells programes de tarda típics d’estiu, en què el reporter tant ens relata l’elaboració d’un plat de cuina com les impressions d’uns banyistes a la platja o els moviments dels practicants d’un curs de ball. Per no ser menys, la contrincant també desenfunda el mòbil per explicar la seva versió dels fets. S’havia iniciat una autèntica baralla digital amb no sé quin objectiu, la veritat. Desconec si transmetien en directe buscant l’aprovació de la parròquia de les xarxes o bé l’objectiu era fer després un vídeo viral –alça, Manela!–. La qüestió és que el duel de mòbils era tan intens, i estaven tan capficats a sortir-se amb la seva, que ni tan sols es van adonar que, al seu voltant, un parell de vehicles havien marxat, deixant places d’aparcament lliures per donar i per vendre. Allà els vaig deixar. I entenc que, quan van descobrir que estaven sublimant el ridícul, van tornar a enfundar les càmeres, van aparcar el cotxe i aquí no ha passat res. La grotesca situació, però, em va fer pensar. Sobretot en aquesta ràpida reacció d’amenaçar amb l’exposició pública digital. Ara ja no es porta això d’intimidar amb un calbot ni es truca a la policia per qualsevol imbecil·litat com aquesta. Ara et planten el mòbil als morros, comencen a gravar i posen aquella cara de gamarús, com si et diguessin: “Al Twitter vas!”