No som de la seva propietat

En diuen la cultura de la mort i no deuen estar pensant en aquell Millán-Astray que la glorificava i practicava a dojo tot i que no seria un personatge distant de la seva visió política. No, ells si parlen de cultura de la mort es refereixen a la pràctica legal de l’eutanàsia i a la pràctica legal de l’avortament, quan la vida s’ha convertit en indigne sofriment o quan una dona no vol portar una altra vida al món. I han tornat a sortir al carrer, convocats per organitzacions ultracatòliques, animats oficialment per l’Església, amb els capitostos de l’extrema dreta fent onejar la bandera contra la ideologia de gènere i tots plegats celebrant la sentència del Tribunal Suprem dels EUA que ha derogat en aquell país la protecció a un dret històricament lluitat pel moviment feminista. Quina obsessió amb el cos de la dona! Militars, religiosos, civils, durant segles i ara també atribuint-se’n la propietat i l’ús, i el govern i el destí; el cos de la dona on dipositen prestigi, honor i poder –i això un bisbe, un imam, un jutge– sense que ningú els convidi; el cos de la dona a través del qual pretenen controlar la sexualitat i la reproducció i la propietat privada, en el fons, en el més pur atavisme patriarcal; el cos de la dona simbòlic sense el domini del qual es perden en el laberint de la seva inseguretat. Estem cansades que s’espantin i ataquin, que intentin decidir per nosaltres com si no cotitzéssim en intel·ligència i capacitat d’elecció. Diu Gloria Steinem que és feminista qui reconeix la igualtat i plena humanitat en homes i dones, i que si ells poguessin quedar embarassats, l’avortament seria sagrat.