A la tres
I hi posem la cirereta
“No s’han de subestimar els sindicats ni aquests es poden basar en una amenaça de rebentar-ho tot
No em facin dir, en aquest cas, qui l’ha vessat més, si el Departament d’Educació o els sindicats. Però que arribats a aquest punt no s’hagi assolit cap acord per iniciar el curs amb certa normalitat és d’irresponsables i d’impresentables. Un cop acceptada l’evidència que la feina al mes de juliol ja hauria d’estar feta, el que toca és arremangar-se i buscar un mínim consens. A hores d’ara les reunions entre les parts haurien de ser constants i maratonianes. D’aquelles en què un no s’aixeca de la taula fins a arribar a un acord. I que ni tan sols hi hagi contactes mínimament profitosos és greu. O no hi ha ganes o algú ho està posant realment difícil amb intencionalitat.
I insisteixo. No sé qui en té més culpa. O si només la té una part. O si se la reparteixen com a bons germans. Però, en aquest divorci ja sabem qui acabarà pagant els plats trencats: els alumnes i les famílies. I és que el debat s’ha enredat de tal manera que ja no sabem si estem contents o empipats. Ens han marejat tant, a les famílies, que ja no tenim clar si l’avançament del curs escolar ajudarà en la conciliació o empitjorarà l’educació dels nostres fills. Si serà una pedra a la sabata que arrossegarem tot el curs o per fi normalitzarem un calendari més a l’estil europeu.
Per ara, el que sabem és que els sindicats han amenaçat que el curs serà “ingovernable”. I la resposta d’Educació ha estat com si sentissin ploure. És cert que les darreres mobilitzacions van tenir un èxit molt minso de convocatòria. Però si el govern català es refia d’això, si la seva estratègia es basa en aquesta futurologia d’estar per casa, no anem bé. No s’han de subestimar els sindicats ni aquests poden focalitzar els seus objectius en una amenaça de rebentar-ho tot. Parlem d’educació i és d’aquelles coses amb què no es juga. Venim d’uns anys extremadament complicats i toca, més que mai, normalitat i avançar. Que bé prou que ja se’n cuiden de fora, d’alterar el nostre dia a dia amb percentatges i divisions. Només falta que, des de casa, hi posem la cirereta.
