Gairebé seixanta anys

L’any 1964 hi havia a Tor un capellà jovenet que no tenia ni 24 anys. Era el rector de Marenyà, al Baix Empordà, de poc més de 150 habitants. Un grup de joves de Barcelona van voler passar aquells dies de Setmana Santa a casa nostra i en Pareta, un pagès important, els va deixar el Molí, una casa en aquells moments buida. Entre el grup d’escoltes que es van oferir al capellà per ajudar en les cerimònies pròpies d’aquells dies hi havia una persona que amb els anys ha estat famosa. Parlem d’en Rafael Ribó, síndic de greuges. Cal reconèixer que Tor sempre ha estat un poble molt receptiu i va fer bona amistat amb aquells joves que portaven idees noves i modernes.

I veus aquí que quan estàvem preparant la cerimònia de la nit de Pasqua aquells escoltes van proposar preparar i menjar-nos el xai pasqual, seguint l’antic testament, que ens explica que els jueus van menjar un xai abans de sortir cap a la terra promesa. Fantàstic. Tothom s’hi va apuntar i en Josep Maria Pareta, que tenia ramat, ens va regalar un xai amb les característiques que es troben ressenyades a la Bíblia. Calia fer-ho tot ben fet. Es va improvisar i va semblar que la manera més fàcil seria fer un forat a terra, posar-hi foc i coure el xai a l’ast. Així es va fer i després de la celebració de la cerimònia de la vetlla pasqual tot el poble ens menjaríem el xai acompanyat pels tradicionals brunyols que es feien en quantitat a totes les cases durant la Quaresma. Tot això ara sembla impossible. Imagineu-vos l’escena: uns homes obrint un gran forat a pic i pala, un bon foc fins que va fer brasa suficient i després anar girant el xai fins que va quedar ben cuit. Llàstima que abans no es feien reportatges com avui, amb el telèfon mòbil.

Sempre he dit que a Tor quan es comença una activitat ja no es deixa mai més. I la història em dona la raó. Només cal que mireu el darrer número de la revista Tor de dret per veure que no parem. I pel que fa al xai, l’any següent de venir els escoltes vam tornar a menjar el xai pasqual i així fins a 48 anys seguits. Això sí, amb el temps es van anar modernitzant els mètodes: primer manualment, fent voltar el xai amb una maneta i després amb un motor de rentadora. Tot això amb tecnologia de la casa. Enguany podem celebrar aquests fets d’una manera especial. S’ha convidat a fer el pregó de la festa major del poble un personatge conegut, el síndic de greuges de Catalunya, Rafael Ribó, amb la particularitat que ho és en funcions, per dir-ho així, ja que el Parlament de Catalunya ha nomenat nova síndica. Per tant, aquest potser serà el darrer acte públic que farà, amb assistència fins i tot d’algun company que va estar al poble aquells anys seixanta. Bé, tot això ho explico a priori, ja que aquest article s’escriu abans que tot passi. Per ara sembla que el temps acompanyarà –cosa per altra banda normal si tenim en compte que no sabem on és l’aigua– i tot fa pensar que no hi ha d’haver altres inconvenients. I si no és així, ja us ho explicarem.

I aprofitant que estic parlant de Tor deixeu-me donar-vos una bona notícia: per fi la merda de Tor –es pot dir així de clar– ja va a la depuradora. Sí, tal com ho llegiu. A mitjans de l’any 2022 les aigües brutes del poble ja no van als recs del pla sinó a la depuradora de l’Escala. Això només té una explicació: els pobles petits sempre són els darrers. Ho podeu comprovar en tot. Cada vegada que anava a l’Escala i veia l’aigua del mar pensava que era injust que hi hagués gent que es banyava amb unes condicions insalubres. Sort que gràcies al fet de ser un poble petit no hi arribava gaire brutícia. I ara em ve al cap que quan vaig arribar de vicari a Albons els nois del poble em van convidar a anar-nos a banyar en un d’aquells recs que són la vida de l’agricultura en aquesta zona de l’Empordà, ja que a l’estiu no hi plou gairebé mai i per tant la sequera és total. Llavors encara no hi havia el costum d’anar a mar a banyar-se. Començaven a fer-ho els primers turistes, però nosaltres ens sentíem lliures banyant-nos en aquells recs. Fins al cap d’un temps no vam descobrir que a la platja s’hi estava molt bé. I també cal dir que l’aigua que venia del Ter ja no tenia la mateixa qualitat que abans. Els pagesos hi tiraven cada vegada més pesticides i les cases ja disposaven de desaigües. S’estava acabant els temps dels pous secs i s’empalmava on es podia. El que resulta incomprensible és que hagin hagut de passar tants anys per arribar a la bona notícia d’avui. Què hi farem. Finalment tot arriba.