Catalunya, estat d’excepció permanent

D’una dècada ençà, com a mínim, la sensació, i també l’evidència, que Catalunya viu en un estat permanent d’excepció és aclaparadora. Mirem-ho per on ho mirem trobarem exemples clars que l’estat de dret, a Catalunya i per als catalans, té moltes falles. En una enfilada de piulades, el jutge Guillem Solé Solé, membre de l’associació Àgora Judicial, repassa les deu excepcionalitats jurídiques que ha patit Catalunya darrerament, entenent per excepcionalitat jurídica “aquelles decisions públiques imperatives de govern o especialment judicials que s’allunyen del que fins a un moment determinat havia esta regla o criteri general”. Realment val la pena llegir-les perquè, totes juntes i argumentades, ajuda molt a entendre el què i el perquè ens està passant el que ens està passant. Si a això hi afegim les notícies dels comportaments de la premsa, la policia i la justícia patriòtica, ho arrodonirem tot. El magistrat Guillem Solé ens adverteix que una de les conseqüències és “la pujada dramàtica del nivell de tolerància social al dolor jurídic a Catalunya”. Fa temps que sostinc que una de les raons per espaiar tant els judicis de tots aquests independentistes i que no coincideixin un gran nombre alhora és també una estratègia per fer més tolerable el “dolor social jurídic” i que no hi hagi una revolta.

El magistrat apunta quins són els teòrics d’aquesta manera d’exercir el dret i n’hi veu dos de principals: Günter Jakobs i Carl Schmitt, dos juristes antilliberals que van virar cap al nazisme. Jakobs és el teòric del dret penal de l’enemic, en el qual certes persones que són enemigues del país no tenen totes les proteccions penals i procediments penals que es donen en altres persones. Proposa la diferenciació entre el dret penal ciutadà, que mantindria la norma, i el dret penal de l’enemic, que s’aplicaria als enemics i que permetria utilitzar qualsevol mitjà disponible per combatre l’enemic. A Catalunya no veig massa consciència de la gravetat del moment que passem i de l’excepcionalitat en què estem sotmesos. Els sectors socials que haurien de liderar, malgrat algunes proclames, no fan res més que contemporitzar creient que aquesta tolerància al dolor social serà persistent.

Aquests dies es publiquen llibres i articles que parlen de la burgesia catalana i que segons Manel Pérez de La Vanguardia és un “retrat de l’elit que ha perdut la partida”. Llevat d’honroses excepcions, la burgesia catalana ha estat sempre més espanyola que catalana i històricament ha col·laborat sempre amb Madrid. I ara tampoc n’és una excepció. El fet que un dels cenacles de la burgesia catalana creat per Carles Ferrer Salat faci eleccions és tot un esdeveniment, perquè fins ara els canvis eren purament traspassos. Això que semblaria que podria indicar un canvi important no ho és tant. Amb dos candidats. Jaume Guardiola i Rosa Cañadas, en el debat del 6 de juliol, van coincidir, per exemple, que no anirien a Waterloo, i demostra com d’escorat estarà aquest lideratge burgès. La Cambra de Comerç de Barcelona, des que la burgesia no hi mana i malgrat la persecució jurídica a què està sotmesa, sí que hi va anar. Però l’excepcionalitat catalana no només és en la justícia, en la política, en l’economia, també hi és en els mitjans de comunicació. Dissabte passat, la MHP Laura Borràs va ser entrevistada al FAQS i es va mostrar clarament el mal de bona part de la premsa que se senten més fiscals que periodistes a l’hora de formular preguntes. Aquest programa, i les entrevistes, hauria de ser proposat a les escoles de periodisme com a exemple de mala praxi. Formular preguntes amb anunciats tendenciosos, falsos o inventats, és el nivell més baix a què pot arribar un periodista. Només la preparació de la presidenta Borràs amb les seves respostes va desmuntar aquesta forma de periodisme fiscalitzador. I no sé si s’han fixat en la gravetat, perquè això va tenir lloc a “la nostra” amb els periodistes “nostres” parlant d’uns fets que podria ser una part més de l’actuació de la policia patriòtica. L’estat d’excepció a Catalunya ha infectat molta gent.

Per unes circumstàncies sobrevingudes, durant un temps aquesta columna farà una aturada. Mentrestant, rebin el meu agraïment i que tinguin un bon estiu.