Efemèrides futbolístiques

L’èxit esportiu de la ciutat de Girona –en futbol i en bàsquet– ha transcendit els límits de la capital de les nostres comarques, i arreu de les terres catalanes, sobretot de les del nord, s’ha viscut com un brillant esdeveniment que hem compartit tots. L’esport té aquesta particularitat: les gestes dels equips que estimem les fem nostres i en parlem pluralitzant els verbs com si també haguéssim suat la camiseta: hem lluitat, hem guanyat, hem pujat de categoria… La contrapartida és el nostre suport d’aficionats que pot ser més decisiu o menys. Enguany, els gironins –en sentit ampli– hem seguit bé els partits que ha jugat el Girona i que l’anaven acostant al final desitjat. Però, ves per on, el dia de l’encontre definitiu, el de tornada amb el Tenerife, uns quants seguidors estàvem a Itàlia, ben lluny de casa nostra, acompanyant l’ambaixada lloretenca presidida per les autoritats que anava a rebre l’homenatge de la ciutat de Bolsena, que dedicava un parc a Lloret de Mar com a resultat de les contínues i progressives relacions sorgides de la història i del culte a la màrtir comuna, santa Cristina. Quin neguit, aquell dia! La nostra participació en els actes oficials es barrejava amb la consulta als mòbils, quan no a amics i coneguts. Quan ens van dir el resultat, Tenerife 1 Girona 3, no ens ho crèiem. Lluny de casa les notícies arriben més al cor, i a la plaça major de Bolsena la joia dels aficionats lloretencs es va fer ben patent. Ara que tinguem sort, que el Girona es mantingui a primera divisió un temps, que puguem pujar a Montilivi a gaudir del seu futbol com un atractiu més. A Lloret, enguany, també tenim una efemèride. El C. de F. Lloret celebra el seu centenari i ha publicat un llibre escrit per la Maria Juancomartí. Cent anys des que aquell sacerdot i mestre sempre atent a la modernitat, Mn. Pere Torrent, recollint l’esperit de l’estiuejant Joan Gamper, va crear un primer equip de vailets de les escoles parroquials, l’any 1921. Després hi ha hagut formacions diferents esporàdiques, fins arribar al 1954, quan apareix el C. de F. Lloret actual, que, afortunadament segueix, i que va tenir la seva etapa més important allà als anys setanta, quan jugava a tercera divisió i quan va anar a Galícia a disputar un ascens a segona que no es va materialitzar per poc. Esperem que algun dia tornarem a tenir un C. de F. Lloret destacat.