‘Historias de verano’

Fa poc, a Zumaia, vaig contemplar el sol ponent-se sobre el mar i vaig sentir el desig de veure el raig verd, que, de manera excepcional, es pot fer visible amb l’últim flaix de l’estel. Ho vaig fer pensant en El raig verd, film de Rohmer (del qual parlava ahir a propòsit de Le genou de Claire) en què a una dona, que ha vagat tristament en vacances, se li concedeix veure aquest fenomen atmosfèric que, segons Jules Verne, aporta una comprensió sobtada dels sentiments: una revelació que no em va ser donada.

Observant els tres crepuscles, l’últim dels quals en temps pràcticament real fins que el sol desapareix en el mar i el cel sembla un foc roent, del film uruguaià Historias de verano, vaig tenir la sensació que els seus joves personatges també esperen veure el raig verd i, com la protagonista de Rohmer, cridar “Sí!”. Com jo, hauran d’esperar. En platges pròximes a Montevideo, aquests personatges formen duets en què els cossos es lliuren al fulgor de l’instant, l’amor pot aparèixer o se sent com a no correspost.

Dedicat a la memòria de Rohmer, és un film tan humil com honest que, de moment, estableix un diàleg amb Historias de Otoño com si les seves directores, Gabriela Guillermo i Irina Raffo, volguessin fer el seu “cicle de les quatre estacions”, seguint el cineasta francès. És possible que no n’hagin sentit a parlar mai. Jo el conec perquè, feliçment, vaig formar part d’un jurat del festival Cineuropa, a Santiago de Compostel·la, amb el cineasta gallec Alfonso Zarauza i Gabriela Guillermo. Una altra uruguaiana, Alejandra Trelles, ens va dur a Fisterra. Demà: Céline et Julie vont en bateau (Jacques Rivette, 1974).