opinió
Polítics per vocació
El polític de territori, el que trepitja el carrer, el que viu la realitat dels seus veïns
David Mascort anunciava a través d’aquest diari que deixa l’alcaldia de Vilablareix. “Ja no puc més”, se sincerava. No és el primer batlle que plega inesperadament. Mascort era una aposta guanyadora –cinc majories absolutes consecutives, tres d’elles essent cap de llista, ho avalen– i Esquerra donava per fet que un dels seus baluards al territori repetiria. Però diu que ja no té la força ni la il·lusió necessàries. Aquest esgotament que manifesta públicament és evident en molts polítics de l’àmbit municipal. No han estat uns anys precisament plàcids per als càrrecs electes locals. La gestió en primera línia de la crisi de la covid, amb les múltiples urgències socials i econòmiques que ha generat, ha passat factura. A ells i a tothom. Però van ser dels que van estar al peu del canó en els moments incerts i quan tothom estava reclòs a casa.
Quan t’inicies en la professió periodística el primer contacte sol ser amb el polític de territori, el que trepitja el carrer, el que viu la realitat dels seus veïns. Regidors i regidores, alcaldes i alcaldesses de municipis petits i mitjans. Et permet conèixer aquells polítics amateurs, que ho fan per vocació, que encara no han estat succionats per la voràgine dels partits ni per l’ambició d’aspirar a institucions superiors. O que saben trobar l’equilibri entre una cosa i l’altra. En queden, encara, d’aquests. Aquells que passegen pel carrer i coneixen el nom de cadascun dels veïns amb qui es creuen. Que tenen una empatia especial, una qualitat que després veus desaparèixer si et vas endinsant en altres àmbits de la teranyina política.
Són aquests polítics els que han viscut més intensament les conseqüències de la pandèmia. Els que durant els primers mesos de confinament van haver de regirar els serveis municipals i multiplicar-se quan tothom estava tancat a casa. I, després, redefinir les prioritats pressupostàries del mandat per fer front a una crisi que pràcticament s’encavalcava amb les rèmores de la del 2008. Són els que solen tenir menys espai als mitjans de comunicació però que es coneixen pam a pam el territori i els mals de la seva gent. Quan parles amb ells i posen el retrovisor per valorar aquests darrers dos anys, el primer que fan és esbufegar i reconèixer que ho han passat malament. Són els que dignifiquen realment la política, tan desacreditada i malaguanyada en els pisos superiors.
