Qui pateix inseguretat?

Barcelona és insegura (però no pel que t’expliquen) és el títol d’un text publicat a Crític per la periodista Laura Aznar que planteja qüestions absents en el debat públic sobre un dels temes més recurrents –i contaminat d’alarmisme– del panorama polític i mediàtic, sobretot a l’estiu, quan els carrers s’omplen de turistes –i aquest any tot l’hivern per la proximitat de les municipals–. Una realitat: segons dades de la Junta Local de Seguretat durant els cinc primers mesos del 2022 les denúncies a la ciutat han baixat del 23% respecte al mateix període del 2019 i, en concret, els furts, les estafes i els robatoris, del 27%. Una altra: en cap dels habitatges ocupats el 2021 hi havia famílies vivint-hi prèviament, el 74% dels pisos eren propietat de grans tenidors –que haurien d’oferir lloguers socials i no ho fan– i tots els ocupes eren persones vulnerables. Sense negar que els delictes contra la propietat existeixen, la pregunta és: per què no genera més preocupació la crisi de l’habitatge, els desnonaments, l’especulació, els fons voltors, l’assetjament immobiliari, la corrupció, les morts per contaminació? O és que percebem que aquesta mena de delictes afecten menys la vida de les persones que el fet que a un turista li robin un rellotge de 45.000 euros? Els arguments figuren en l’article esmentat i estic d’acord que és necessari plantejar-los per entendre de què parlem quan parlem d’inseguretat i quin biaix ideològic s’hi camufla. Per a mi la principal inseguretat és la caiguda al pou de la pobresa, l’augment de les desigualtats i les causes que ho provoquen.