Quan et volen fora de casa

Una parella amb dos fills, feina retribuïda pel tall baix, lloguer de 650 euros, renovació a 950, sense cap altra explicació que creix la demanda i el pis està ben situat en una ciutat gran i rica, cap possibilitat de negociació, si no s’hi avenen, cap al jutjat, troben uns baixos en un poble proper i se’n van. Una dona de 72 anys, jubilada i vídua, que al seu moment no va poder pagar la hipoteca i el banc es va quedar l’habitatge on continua vivint bo i sufragant un lloguer social, un bon dia li comencen a tornar els rebuts i li diuen que ha de marxar perquè s’ha de fer obres a tot el bloc per posar-lo a la venda, però ella, ben assessorada, continua dipositant els diners. Ahir parlàvem d’inseguretat, avui també; parlem d’una pràctica més habitual del que es coneix, el de l’assetjament immobiliari que provoca alts nivells d’alarma, ansietat i trastorns psicològics especialment a les persones amb rendes més baixes que són les principals víctimes –per indefensió– de particulars o de fons d’inversió que les coaccionen fins a expulsar-les de l’espai arrendat a fi i efecte d’especular i obtenir-ne guanys superiors. L’estratègia per aconseguir-ho? Fer-los la vida impossible: amenaces directes i indirectes, causar desperfectes a l’edifici, no assumir el manteniment, tallar subministraments d’aigua, llum i gas, impedir qualsevol obra, pujades desmesurades de preus, negativa a cobrar les mensualitats per justificar la rescissió del contracte. L’assetjament immobiliari està tipificat al codi penal, però sovint la justícia no considera suficientment greus els fets i el delicte queda impune.