Somniar

Quan es crema un bosc no només perdem allò que una metàfora popular ha definit com el pulmó del planeta. Perquè a part d’ajudar-nos a respirar un aire més net, també tenen altres funcions: econòmiques, socials, culturals i simbòliques. És, per exemple, un lloc per relaxar-se, entretenir-se o descobrir flora i fauna del paisatge. Però el bosc ens convida a somniar, a imaginar. Realitat i fantasia s’entrecreuen i se situen en un mateix pla. En aquest sentit, hi ha hagut molts autors i moltes autores que han cregut que la màgia, la fantasia, la imaginació del bosc els ajudaria a crear una ficció per poder sobreviure i entendre la realitat. Una ficció que és filla de la realitat, que està feta de realitat i és part de la realitat. I reivindicar el poder de la paraula per fer front a aquesta realitat i ajudar-nos a respirar, a viure. I per això, el bosc és terreny adobat per la literatura i al capdavall, per la paraula, la matèria primera per expressar desitjos, somnis i il·lusions.

Els boscos han suggerit tota mena d’històries i llegendes, de records que es confonen entre els arbres i l’espessa malesa dels matolls. I és en aquest indret on neixen els contes i on hi viuen fades i follets, personatges que ens ajuden a guiar-nos per la vida. Perquè els contes de fades no són el que la majoria es pensa. No són histories per a nens, trivialitzades a través d’imatges i discursos políticament correctes. No són altra cosa que l’expressió d’un poble, que encara no tenia veu, excepte per transmetre de pares a fills totes les històries que formen la nostra existència. Petites i senzilles històries sobre la grandesa i la misèria de l’ ésser humà. Sobre els seus desitjos i els seus somnis. Jean Jacques Rousseau deia que ens estimem més enganyar-nos que no creure en res. Inventar-nos una història encara que sigui fantàstica però versemblant, abans que no tenir res per creure. En una paraula: Somniar.