Opinió

Tribuna

La llei de memòria: punt final?

“La nova llei de memòria democràtica arriba tard i és insuficient per rescabalar plenament la memòria de les víctimes de la dictadura

El 14 de juliol el Congrés dels Dipu­tats apro­vava la nova llei de memòria democràtica, que, com la seva ante­ces­sora, la llei de memòria històrica del 2007, arriba tard i és insu­fi­ci­ent per res­ca­ba­lar ple­na­ment la memòria de les vícti­mes de la dic­ta­dura a pesar de les pro­tes­tes i les mani­fes­ta­ci­ons de la dreta. Arriba tard perquè fa qua­ranta-set anys que va morir el dic­ta­dor i vui­tanta-tres que va aca­bar la Guerra Civil. I és insu­fi­ci­ent perquè, tot i decla­rar il·legal el fran­quisme i il·legítims i nuls els judi­cis (això inclou­ria per fi el judici i l’assas­si­nat del pre­si­dent Lluís Com­panys?) i les sentències deri­va­des de pro­ces­sos que cas­ti­ga­ven o pena­lit­za­ven econòmica­ment (llei de res­pon­sa­bi­li­tats polítiques del 1939) els com­por­ta­ments polítics, ideològics o de consciència, deixa algu­nes qüesti­ons sense resol­dre i no deroga la llei d’amnis­tia del 1977.

La llei deL 1977 amnis­ti­ava els opo­si­tors democràtics però alhora exi­mia de res­pon­sa­bi­li­tats els diri­gents i les ins­ti­tu­ci­ons fran­quis­tes. La nova llei no es fa ressò, per tant, de les peti­ci­ons d’orga­nit­za­ci­ons com Human Rights Watch o Amnis­tia Inter­na­ci­o­nal o del repre­sen­tant de l’Ofi­cina de l’Alt Comis­sa­riat de les Naci­ons Uni­des per als Drets Humans, que fa anys que sol·lici­ten la dero­gació de la men­ci­o­nada llei del 1977 per poder jut­jar els res­pon­sa­bles de delic­tes con­tra la huma­ni­tat –que no pres­cri­uen– per­pe­trats durant la Guerra Civil o la dic­ta­dura. En el millor dels casos ho deixa a cri­teri dels jut­ges. Per tant, impe­deix obte­nir com­pen­sa­ci­ons econòmiques de part de l’Estat o altres ins­ti­tu­ci­ons o por­tar a judici els res­pon­sa­bles de la repressió fins al moment d’entrada en vigor de la Cons­ti­tució del 1978 (o el 1983), però no san­ci­ona la violència política de l’Estat en anys poste­ri­ors. Supri­meix els títols nobi­li­a­ris con­ce­dits per Franco (Primo de Rivera, Calvo Sotelo, Mola, Alcázar de Toledo, Queipo de Llano, Yagüe, De la Cierva, Kin­delán, etcètera), però ni tan sols esta­bleix l’ela­bo­ració d’un cens dels bot­xins i la res­ti­tució dels béns patri­mo­ni­als adqui­rits mit­jançant la repressió.

Fa res­pon­sa­ble l’Estat d’exhu­mar les vícti­mes i, tal com fa la Gene­ra­li­tat a Cata­lu­nya des del 2020, de crear un banc d’ADN esta­tal a par­tir dels fami­li­ars de les vícti­mes i, com exis­teix també a Cata­lu­nya des de l’apro­vació de la llei del memo­rial democràtic (2007) i de la llei de fos­ses (2009), d’ela­bo­rar un mapa de fos­ses esta­tal per tal de loca­lit­zar-les, dig­ni­fi­car-les i exhu­mar-les. També reco­neix com a vícti­mes les ins­ti­tu­ci­ons polítiques i cul­tu­rals de Cata­lu­nya, Euskadi i Galícia i pena­litza la des­trucció o el mal­me­te­ment de fos­ses o símbols que home­nat­gen la memòria de les vícti­mes de la repressió. Per pri­mer cop, posa a dis­po­sició dels inves­ti­ga­dors tota la docu­men­tació dis­po­ni­ble sobre la Guerra Civil i la dic­ta­dura.

Tot ple­gat està força bé, però és incom­plet. Tan­ma­teix, el govern de Pedro Sánchez ha pogut apro­var la llei gràcies als vots del PNB, EH-Bildu –que acon­se­gueix allar­gar el reco­nei­xe­ment de vícti­mes fins als ini­cis del GAL en el govern de Felipe González–, el PDe­Cat i Más País; l’abs­tenció, més que rao­na­ble per la no-inclusió de la dero­gació de la llei del 1977 ni la res­ti­tució ínte­gra del patri­moni de les vícti­mes del fran­quisme, d’ERC i el BNG, que, no obs­tant, van intro­duir esme­nes a la llei; i l’opo­sició d’un nostàlgic PP que veu qüesti­o­na­des les seves arrels fran­quis­tes i en què el “mode­rat” Alberto Núñez Feijóo no troba més argu­ments que opo­sar les vícti­mes d’ETA, i d’un par­tit de l’odi a la deriva i en procés de des­a­pa­rició (Cs, nas­cut de l’odi al català i a Cata­lu­nya com recor­den insis­tent­ment les al·locu­ci­ons d’Inés Arri­ma­das i Car­los Car­ri­zosa) i dels neo­fei­xis­tes de sem­pre que mal­den per ins­tau­rar un règim de ter­ror tal com va demos­trar un dels seus dipu­tats al jus­ti­fi­car l’assas­si­nat de Sal­va­dor Puig Antich. Molt més difícil d’expli­car és el vot nega­tiu de JxCat i de la CUP.

En fi, la “democràcia plena” espa­nyola (una mica menys plena des que el 2021 l’índex de referència de The Eco­no­mist Inte­lli­gence Unit Limi­ted la va rebai­xar del lloc 22 al 24 i la va qua­li­fi­car de defec­tu­osa) des­cansa sobre unes arrels tòxiques que tam­poc aquesta vegada la nova llei de memòria democràtica esborra del tot.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.