A Georgina Regàs

Costa d’ima­gi­nar una dona que arribi a la vellesa amb més for­ta­lesa, ànim, ale­gria, sen­tit de l’humor i gene­ro­si­tat que Geor­gina Regàs. Pot­ser perquè s’apli­cava a cul­ti­var aquell “apas­si­o­neu-vos i no us ado­na­reu del pas del temps ni us farà mal res” que va dei­xar caure en alguna entre­vista de premsa. O tal vegada perquè la seva soli­desa de pedra picada pro­ve­nia d’una intensa experiència vital que li feia accep­tar les coses tal com venien i ges­ti­o­nar-les amb fer­mesa i amor.

De la mateixa manera que els seus ger­mans, Geor­gina Regàs no va tenir una infan­tesa fàcil: pro­ve­nia d’una família exi­li­ada durant el fran­quisme, va pas­sar per un camp de con­cen­tració a França, va estar inter­nada als Països Bai­xos i, en tor­nar a Bar­ce­lona, va depen­dre del Tri­bu­nal Tute­lar de Menors. Final­ment, l’àvia va aga­far la pàtria potes­tat dels nets, i un oncle els va aju­dar a tots. “Tot això, a nosal­tres, ens ha donat molta força”, em va expli­car en una con­versa que hi vaig man­te­nir a finals del 2021, on va res­se­guir una mica la seva tra­jectòria vital: “Em van dir que les noies no havien d’anar a la uni­ver­si­tat, però jo vaig aca­bar tre­ba­llant a l’ins­ti­tut Amet­ller. Després vaig anar tres anys a Angla­terra, perquè la meva tia em va aju­dar: van ser anys increïbles i diver­tits... Vaig aca­bar a Oxford i m’ho vaig pas­sar molt bé. Al tor­nar a Cata­lu­nya vaig seguir estu­di­ant... Tenia una profe de lite­ra­tura que ens va ense­nyar totes les obres dels poe­tes més impor­tants, menys García Lorca, que era un autor pro­hi­bit... Lla­vors apre­nies a viure a la fosca... Vaig aju­dar el meu germà Oriol, que havia fun­dat Boc­cac­cio, i vaig tre­ba­llar de secretària a l’hos­pi­tal Tru­eta, perquè jo sabia qua­tre idi­o­mes.”

Ho deia així, com si res, amb una sen­zi­llesa i con­fiança impla­ca­bles i una capa­ci­tat de tre­ball que la va por­tar a crear pro­jec­tes com el del Museu de la Con­fi­tura a Tor­rent (Baix Empordà), que s’ha con­ver­tit en una referència dins l’uni­vers culi­nari. De fet, ha aca­bat essent una figura clau en la divul­gació de la cuina tra­di­ci­o­nal cata­lana i és autora de més d’una vin­tena de lli­bres, la majo­ria dels quals refe­rits al món de la gas­tro­no­mia. Segons ella mateixa: “Vaig caure en un món per a mi des­co­ne­gut, extra­or­di­nari i exci­tant. Em va aga­far una veri­ta­ble passió.”

Però ella també va des­ta­car en molts àmbits: era una magnífica ges­tora, artista i cre­a­dora que va impul­sar dife­rents pro­jec­tes, alguns dels quals rela­ci­o­nats amb asso­ci­a­ci­ons per al desen­vo­lu­pa­ment i la coo­pe­ració entre dones. Pro­ba­ble­ment per això for­mava part del grup TNG Networking, una xarxa inde­pen­dent de dones pro­fes­si­o­nals que col·labo­rem entre nosal­tres per enfor­tir les nos­tres acti­vi­tats labo­rals, huma­nes i d’amis­tat. Ella n’era en bona part l’alma mater. A la dar­rera tro­bada del grup, el pas­sat mes de març, en una xer­rada interac­tiva titu­lada Noves situ­a­ci­ons, nous rep­tes amb la psicòloga Imma Puig, vam par­lar, entre d’altres molts aspec­tes acti­tu­di­nals, sobre la importància de saber dir que no. La Geor­gina va inter­ve­nir: “No estic d’acord que hem d’apren­dre a dir que no. Jo no hau­ria fet res, si hagués dit que no”, i va expli­car una anècdota sobre un lli­bre que li havia rega­lat el seu marit i que por­tava per títol Apren­dre a dir no. Va con­cloure “no he tin­gut temps de lle­gir-lo”, fent gala d’aquell punt d’humor anglès que ama­nia la seva savi­esa i donava forma en cada moment a l’expressió més empàtica en relació als qui l’escol­ta­ven. Ho feia, a més, amb una ener­gia des­bor­dant i enco­ma­na­dissa. Una força que l’havia impul­sat a viat­jar lluny quan ja no cami­nava gaire segura (“Quan vaig anar a l’Ama­zo­nes vaig dema­nar una cadira de rodes. Així no t’ata­ba­len gens, és una mera­ve­lla viat­jar. La meva mare m’ho va dir i tenia raó.”).

Una fer­mesa que la va por­tar amb més de 80 anys a crear una coo­pe­ra­tiva que ense­nyava les mares de Zin­guinc­hor al Sene­gal a fer i comer­ci­a­lit­zar con­fi­tu­res per millo­rar les seves con­di­ci­ons de vida, un pro­jecte que també ha donat ori­gen a un lli­bre d’imat­ges sense tex­tos que tinc ara a les mans. Geor­gina Regàs et feia sen­tir sem­pre que la seva presència, feta de for­ta­lesa, sere­ni­tat i gene­ro­si­tat, era un autèntic regal.