‘Massa soroll per res’

Hi he posat pel mig L’illa de Bergman, però La comèdia sexual d’una nit d’estiu, feta present divendres, convidava a seguir la sèrie amb Massa soroll per res. Això perquè el film de Woody Allen s’inspira en El somni d’una nit d’estiu (també en Somriures d’una nit d’estiu, de Bergman) i tal obra de Shakespeare va fer que em revingués l’adaptació que Kenneth Branagh va realitzar sobre aquesta altra comèdia (encara que menys més màgica) del dramaturg anglès. El record de la lluminositat estival de la pel·lícula Massa soroll per res em va fer evident que havia d’escriure’n. Al començament, Emma Thompson, en un moment de plenitud, recita uns versos amb una veu deliciosa. L’actriu és fora camp fins que apareix asseguda damunt d’un arbre, amb una colla de noies alegres al seu voltant. És un inici ple d’encant i sensualitat, que aviat tindrà el seu contrapunt amb l’arribada dels homes que tornen victoriosos de la guerra al ritme d’una música èpica. Plena d’embolics amorosos i d’intrigues de poder, l’acció està localitzada a la siciliana Messina. Branagh, que va rodar la pel·lícula en un casalot de la Toscana, ni es va estalviar fer-se massa el graciós com a actor ni subratllar certes coses com a director. Tant se val. La pel·lícula traspua un clima festiu i amistós que la fa agradable i simpàtica. Hi ha una llum que convida a la joia de viure. I fa la impressió que s’ho van passar bé rodant-la. De fet, recordo que, en la presentació al festival de Canes del 1993, Emma Thompson va explicar que aquells dies, a la Toscana, van menjar molt bé, el sol va embellir els seus rostres i “van fer l’amor com tigres”. Es nota. Demà: El poder del gos (Jane Campion, 2021).