L’impost més impopular

Un dels temes de la setmana –i potser del que queda d’estiu– ha estat la proposta de Junts de suprimir l’impost de successions. Al marge del debat al govern, que és lògic perquè els dos partits ocupen llocs diferents en l’eix ideològic, està comprovat que és l’impost que desperta més reaccions emocionals en el debat públic; tothom en té una opinió formada i acostuma a ser visceral. M’hi incloc. Perquè crec en els impostos redistributius que fan pagar més a qui més té. Perquè trobo injust que la riquesa i la pobresa es perpetuïn de generació en generació. Perquè estic a favor de la igualtat d’oportunitats. Perquè qui tributa no són les coses sinó les persones i, si tens un patrimoni nou, has de tributar. Perquè és un impost per a les rendes altes, no per als fills de famílies treballadores que han estalviat tota la vida i hereten el piset. I, finalment, perquè com a contribuents hem ser coherents: si reclamem una sanitat pública de qualitat, educació per a tothom, bones infraestructures... no podem exigir alhora rebaixar impost de successions, de patrimoni, de societats i el tipus màxim de l’IRPF. És clar que preferiria que s’acabés l’espoli de 16.000 milions que paguem a Madrid. Però fins i tot en un estat propi caldria un impost de successions per evitar que la concentració de la riquesa sigui font de desigualtat.