Gabriel, Iceta i la frustració

Aquesta setmana ha tornat de l’exili Anna Gabriel. Alguns independentistes li retreuen el gest, com si fos una rendició, com si el seu exili sense un pla d’acció política concret tingués encara algun tipus de sentit. La gran eina per dotar l’exili de força política era un Consell per la República amb dos milions d’inscrits, però la gran majoria dels que ara exigeixen sacrificis a Gabriel no veien clar posar-hi vint euros. L’episodi és una mostra de la frustració entre els independentistes per la manca d’un pla per avançar cap a alguna banda.

Una de les frases més cíniques que he sentit en política els darrers anys (i mira que se’n senten, a diari) la va dir Miquel Iceta, llavors líder del PSC, demanant als líders independentistes que no generessin frustració amb la proposta d’un referèndum. Una frustració –i això Iceta ja no ho deia– que ell mateix ajudaria a provocar amb el bloqueig del seu partit a qualsevol sortida que passés per una consulta als ciutadans sobre el futur polític de Catalunya, un bloqueig que defensaria al Parlament, al Congrés espanyol, als tribunals repressors i, si fos necessari, al carrer al costat de la dreta i la ultradreta espanyolistes.

Va arribar l’1-O, el 27-O i el 155, detencions i exilis, Urquinaona i Tsunamis, i com que la frustració no arribava sinó que molta gent hi seguia, ara molt emprenyada però encara esperançada, Iceta va continuar invocant-la: esteu generant frustració, no vulgueu canviar res, que ja veieu què passa. Finalment el van fer ministre. Aquesta ha estat l’actitud de la major part de l’esquerra espanyola: no canvieu res, que prendreu mal. Sou infantils perquè crèieu que podíeu vèncer el règim del 78. Ja us ho dèiem. L’actitud de l’esclau veterà que es mira amb ressentiment el motí que preparen els presos joves i que avisa els guardians quan veu que estan a punt d’escapar-se. És la manera que tenen alguns espanyols d’esquerres de fer-se passar la pròpia frustració.