Enveja dels barcelonins

Una constant entre els que manen –no sempre les administracions– són les polítiques d’aparador, aquelles que es prenen simplement per quedar bé. En general ja ho sabem que ens enreden, i ens ho empassem amb resignació covarda, com el preu a pagar per poder viure mínimament tranquils. L’exemple més actual és el del greenwashing, o vendre alternatives ecològiques que en realitat no ho són. En trobem fins i tot sota les pedres. Des dels brics que ens ofereixen com a ecològics i que en realitat són tan difícils de reciclar com els altres, fins a la idea que el vehicle elèctric solucionarà el problema dels gasos d’efecte hivernacle, quan tothom sap que fabricar-los és un procés extremament contaminant. Màrqueting brut, consciència neta.

Evidentment, als polítics també els funciona la fórmula i no cal esplaiar-se en totes les promeses brillants que queden amagades, en aquest cas sota les pedres de la indiferència, un cop passades les eleccions, quan ja no cal entabanar el personal. Per això cal admirar que algú prengui una decisió impopular però que sap que és encertada, encara que a la clientela no li agradi. Ho ha fet l’Ajuntament de Barcelona quan ha decidit que no es pot fumar en cap de les platges de la ciutat. Pot semblar un tema menor, però no ho és.

La potent indústria tabaquera és l’única del món que mata legalment la meitat dels seus clients. Per tant, benvingudes siguin les mesures restrictives, que, agradi o no, són les més eficaces per aconseguir reduir el nombre dels fumadors. Sap greu, però és així. I si a més ens evitem la imatge deplorable de veure la sorra plena de burilles (una sola burilla contamina deu litres d’aigua de mar), doncs encara millor. Jo que visc a pocs quilòmetres de la Costa Brava, i de les seves –en teoria– idíl·liques platges i cales, sento enveja dels barcelonins que podran anar a mar sense haver d’ensumar fum de tabac ni trobar, sota les pedres i la sorra, restes de cigarretes.