Menys humans i més bèsties

Són terribles les imatges que hem pogut veure aquests dies de cavalls obligats a arrossegar turistes en ciutats com Palma de Mallorca o com Sevilla, en plena onada de calor i amb temperatures criminals. N’hi ha que fins i tot han caigut estesos a terra sense que els ocupants del carruatge, estrangers que es deuen haver deixat l’ànima al seu país d’origen, s’hagin dignat a baixar per preocupar-se per la pobra bèstia. Podem pensar que aquesta actitud despectiva i de menyspreu no és res d’estrany, sobretot tenint en compte com tractem les persones a la nostra pròpia espècie. És cert que la vida d’un cavall resulta insignificant al costat de la de desenes de milers de persones que moren en guerres i per altres desgràcies evitables, també davant la indiferència de tothom. Però la crueltat amb els animals té un punt d’incomprensible afegit, perquè no els podem categoritzar amb valors humans. Les misèries que pateixen les persones són el resultat d’abús de poder, d’enveja, de cobdícia, de revenja... Les víctimes sempre són els més vulnerables, els que viuen en primera persona les conseqüències de l’odi dels seus similars. Però un animal no és el nostre igual. A ells simplement els mou la pura supervivència, no tenen recels, ni comptes per passar, ni mala fe... Per això, es pot concloure que qui es dedica a maltractar els animals no és pas que actuï com una bèstia, sinó que d’alguna manera li atorga a la pobra criatura la condició humana de ser víctima d’aquest sadisme irracional que tants desgraciats comparteixen.