La realitat paral·lela del Parlament

Ahir al migdia, Catalunya es va quedar sense la segona autoritat del país. Però quan això passava res es va aturar, als carrers, i es va confirmar de nou que l’activitat parlamentària és com una realitat paral·lela. Que el microclima que es crea als passadissos de la cambra, amb polítics, assessors, tècnics i periodistes, poc té a veure amb la vida real. S’estableix així la paradoxa que els drames que es viuen al lloc on es decideixen les lleis que marcaran el dia a dia del ciutadà no afecten en absolut aquest dia a dia d’aquest ciutadà. Almenys no en directe.

Aquesta sensació, ahir, va arribar a un punt culminant. Dins la cambra catalana es va viure un succés fosc, intens, o de vodevil. Segons qui sigui qui ho analitzi. Es va escenificar un dels episodis anunciats i més rocambolescos que ha viscut la cambra en els últims anys, en què la gesticulació dels protagonistes s’acostava als millors capítols d’una sèrie que estaria entre The West Wing, Borgen i Game of Thrones:

La compunció dels membres de la mesa després de la gran decisió; el seguici de dol dels diputats de Junts vetllant la seva presidenta, ja suspesa; les llàgrimes de Madaula; la histèria dels mitjans seguint els uns i els altres; o la contundent actuació de Borràs en un discurs que, òbviament, ja estava preparat –com els premiats als Oscar– van atorgar a la jornada un vernís teatral, de guió cinematogràfic.

I la sensació d’irrealitat es confirmava quan, a fora, l’acte de suport a Borràs era de bona fe, però amb un poder de convocatòria limitat i amb una mitjana d’edat determinada. I que, al parc de la Ciutadella, parelles, famílies, turistes i esportistes deambulaven feliços, gens preocupats pel fet que el país s’acabava de quedar sense la seva segona autoritat.