Els catalans i els amos d’Espanya

Fa dues setmanes vaig publicar un article sobre els amos d’Espanya. Voldria continuar amb el tema, que té prou suc. Els amos d’Espanya, com deia, utilitzen com a plataformes les que són les principals constructores espanyoles amb domicili a Madrid. Els seus presidents són: José Manuel Entrecanales (Acciona), Pedro López Jiménez (Dragados), Esther Alcocer Koplowitz (FCC), Rafael del Pino (Ferrovial) Luis Amodio (OHL), Manuel Manrique (Sacyr) i Florentino Pérez (ACS), que a més controla Dragados a través d’un amic seu de tota la vida.

Les empreses van constituir un càrtel. És a dir, es posaven d’acord per a presentar una sola oferta a nom d’un d’ells i amb un acord previ sobre l’obra pública sol·licitada. Aquesta pràctica està prohibida i severament castigada per la llei a tots els països desenvolupats. Només la portaven a terme en el cas de subhastes d’obra pública no inferiors a 10 milions d’euros –no valia la pena–, ni superiors a 50 milions, per no atreure l’atenció d’altres competidors. Des que van començar a fer aquestes operacions, es parla d’uns 50.000 milions d’euros de facturació per les obres guanyades. I ara els han posat una sanció d’uns 203,6 milions d’euros, que és la xocolata del lloro, si tenim en compte els diners que han guanyat.

Aquesta és la política dels diferents governs amb relació a les empreses madrilenyes. La penalització es queda en el terreny mercantil –no penal– i apliquen una sanció que no és ridícula però, ben considerat, ho és. Estic segur que a hores d’ara les societats busquen un altre sistema que els permeti seguir aplicant el seu mètode totalment il·legal.

Ara anem als catalans. Els jutges busquen fets que puguin ser sancionables i apliquen la llei en el seu grau màxim i tots els fets passen al nivell penal. El procés judicial s’aplica per posar una bandera a la façana del Palau de la Generalitat o a la persona que ha donat una bufetada a un policia nacional o a un guàrdia civil que l’havia estomacat fortament uns segons abans. Ja m’entenen. Podríem dir que les societats madrilenyes han comès tots els delictes que conté el Codi Penal amb l’excepció de l’assassinat i de la violació. Ja m’entenen. És una estratègia ben pensada: apliquen la llei a una gran quantitat de fets, eviten per tant que els tribunals s’inhibeixin de les denúncies presentades i es defensen amb braó contra els desgraciats que pretenen dir que aquell acte no representa una infracció continguda en el Codi Penal espanyol.

En resum: els jutges dels tribunals que actuen a Catalunya apliquen les penes màximes del codi i n’afegeixen alguna més sense miraments, ja que així queda més rodó. Amb aquesta resolució del fiscal, primer, i del tribunal, després, tenen lligats els qui, segons ells, han comès un delicte penal contra la Constitució espanyola. En canvi, quan es tracta de personalitats no catalanes i, especialment, les que he esmentat com a amos d’Espanya i algunes més que hi podríem afegir, el tarannà dels fiscals i jutges és molt més suau. Tenen una visió dels fets que no entra en la jurisdicció penal, sinó en l’administrativa, que té com a sanció una quantitat de diners que pot ser assumida perfectament pel culpable.

Els catalans podem protestar, però la nostra protesta queda coberta per sàvies interpretacions del Codi Penal. Les sancions s’han aplicat més o menys legalment a les personalitats madrilenyes i en canvi han furgat fins al final amb els incorrectes catalans.