Sense líders ni partits

El principal problema que pateix en aquests moments l’independentisme, com a moviment social, a Catalunya és que no té cap partit que el representi ni cap líder que sigui capaç de traduir l’anhel d’independència d’una part molt substancial de la societat en acció política. Els partits que s’hi dedicaven hi van renunciar l’endemà de la fictícia declaració d’independència del 27 d’octubre del 2017 al Parlament –si és que alguns ja no ho havien fet el vespre del mateix dia 1– i, pel que fa als líders, uns es van rendir incondicionalment i es van lliurar a les autoritats espanyoles i altres van marxar a l’exili, circumstàncies que no són ni impliquen ben bé el mateix. En tot cas, sí que aniria sent hora d’aclarir conceptes i que tots plegats es deixessin d’anomenar pel que no són, independentistes, i es reconeguessin d’una vegada com allò que realment han estat sempre: autonomistes i prou.

Així fora més fàcil d’entendre per què un partit que el 26 d’octubre d’ara farà cinc anys acusava el president de la Generalitat d’aleshores, Carles Puigdemont, de Judes i traïdor, pels dubtes que tenia sobre la declaració d’independència, es va afanyar a fer del pragmatisme virtut l’endemà mateix de les eleccions del 21 de desembre imposades per l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. O per què aquest mateix partit va donar suport l’1 de juliol del 2018 a la moció de censura de Pedro Sánchez contra Mariano Rajoy i després el va tornar a investir el 7 de gener del 2020 a canvi d’una taula de diàleg per resoldre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya que resulta que, en realitat, només serveix per tancar encara més la porta al referèndum d’autodeterminació. És la demostració de com de reclamar la independència s’ha passat primer a demanar la llibertat dels presos polítics i després a pidolar l’amnistia per als encausats per la causa sobiranista, i a aquest pas ben aviat, rescatant el lema de l’Assemblea de Catalunya, es clamarà per un nou Estatut d’Autonomia.

El mateix val per al seu soci, que ha recorregut el mateix camí de claudicacions, però amb més estridències i gesticulacions. El mateix aliat que després de la moció de censura del 2018 va donar suport a la negociació amb el govern espanyol i després de la investidura del 2020 se’n va distanciar. El mateix company de viatge que va fer bandera de la confrontació amb l’Estat i que al primer avís dels tribunals a la presidenta del Parlament, Laura Borràs, li va faltar temps per deixar sense escó el diputat Pau Juvillà. És la constatació del fer veure tan típic del món convergent, que deixa en evidència qui ho posa en pràctica quan l’afectat és ell, com ha passat amb l’espectacle vodevilesc que ha envoltat la mateixa Laura Borràs arran de l’obertura de judici oral per la seva gestió quan dirigia la Institució de les Lletres Catalanes, amb la protagonista aferrant-se al càrrec mentre rivals, i no tan rivals, s’esforçaven per treure-se-la del damunt. Amb tot plegat no és estrany que uns i altres hagin perdut tota mena de credibilitat i transmetin la imatge d’enganxats a la poltrona. I el tercer en discòrdia tampoc no hi és ni se l’espera.

Davant d’aquest panorama, que el color de la samarreta de l’Assemblea Nacional Catalana per a la Diada nacional d’enguany sigui el negre talment sembla una al·legoria de com de complicat ho té ara com ara el moviment independentista per reprendre la velocitat de creuer que va agafar a partir del 2012. Els partits actuals s’han convertit en un llast i que encara ara estiguin comandats pels mateixos que van malbaratar el primer d’octubre és la millor prova que el propòsit d’esmena és nul. És cert que Carles Puigdemont ha fet un pas al costat, tot i que els seus successors al capdavant del partit no és precisament que siguin saba nova. Però en el cas del partit del president de la Generalitat actual, Pere Aragonès, els que remenen les cireres són els mateixos de sempre.

La massa crítica de l’independentisme, tanmateix, hi continua sent. Desmobilitzada pels partits i cansada d’aquests partits. A l’expectativa que un nou partit, o partits, i un nou líder, o líders, que ara no se sap on són ni si hi són, agafin les regnes i posin de debò rumb a la independència. De moment, però, sembla que tocarà esperar.