Trumposos

Tota aquesta campanyeta tuitera i, per tant, subterrània contra Lluís Llach té un significat que va bastant més enllà de l’anècdota d’una fotografia associada al verb pensar i, per descomptat, no té res a veure amb el debat sobre el laïcisme, de llarg recorregut a Europa però inexistent a Catalunya i a Espanya. La qüestió de veritat és que Llach va simbolitzar un moment polític situat a l’altre extrem de l’actual, una fase del moviment independentista que va generar Junts pel Sí, amb les entitats civils forçant una estratègia unitarista i el carrer bolcat en una finalitat col·lectiva. Personalitats amb les arrels en el combat antifranquista, com Lluís Llach, permetien traçar una línia de legitimitat que relligava la lluita per la democràcia amb la demanda democràtica del dret a decidir.

Ara, però, som a l’altre extrem del pèndol polític. L’únic que està en qüestió és la quota de poder dins les institucions, bàsicament entre ERC i JxCat. Per això brillen les navalles a Twitter, però el govern és un estany plàcid, on cada departament aprofita per donar feina als amics, bona part dels quals –vistos els horaris i els pseudònims– ocupen força espai de la jornada laboral atacant Lluís Llach, que interpreten que va contra la seva nòmina. No és res personal, insultarien la Moreneta, vomitarien els calçots o jurarien que el gol de Koeman va ser il·legal si això els assegurés els terminis de la hipoteca. Per això ara l’adjectiu de moda a les xarxes és “trumpista”, un terme que no se sap exactament què vol dir, i menys en el context català actual, però que encaixa bé amb les acusacions clàssiques de la propaganda de l’Estat. “Extrema dreta”, “racistes”, “lazis”, “supremacistes”... i “trumpistes”. Amb la diferència que ara l’insult ve de dins del perímetre independentista. Només hi ha una bona notícia: Lluís Llach demostra que la paciència pot ser gairebé infinita.