Insensibilitat docent

El món de l’educació està una mica esvalotat al nostre país. Dos elements que hi contribueixen: d’una banda, (a) l’actitud d’aquells als quals ja els està bé l’enrenou, que sempre porten la contrària, que viuen de la crítica; segur que en coneixen: no construeixen res sinó que destrossen el que hi ha per davant (i n’hi ha als sindicats, a les Associacions de Famílies d’Alumnes –AFA–, als mitjans de comunicació i sobretot entre els i les docents “que no foten ni brot” però opinen de tot).

I d’altra banda, (b) l’activitat frenètica d’una col·lecció de funcionaris i directius poc competents que són dins del sistema, que ordenen des de la seva taula sense visualitzar de prop la realitat. Actuen com els mals comandaments a les guerres, protegits en la rereguarda de l’anonimat i la seguretat, mentre qui es romp l’esquena som els que estem a primera línia: professorat, coordinadors, equips directius de centre. I no els ho dic per la feina que faig ara, sinó que sempre ho he clamat, quan era a l’activitat sindical, simple professor i quan ni tan sols em dedicava a la docència.

I ara ve el que m’agrada: “quina és la solució”? Tinc dues propostes: (a) aplicar la “regla de plata”; i (b) contribuir a la sostenibilitat emocional dels professionals de l’educació.

La primera és la fàcil. Com és ben conegut, quod tibi fieri non vis, alteri ne feceris, una locució llatina que diu que “no facis a un altre allò que no vulguis et facin a tu” (la trobem Bíblia i al Talmud babilònic i va ser també àmpliament difosa per l’emperador romà Alexandre Sever). O sigui, si ets un psicopedagog o un “savi de despatx”, no facis fer a d’altres allò que tu mai duries a terme. No exigeixis omplir plantilles i demanis informes, ni donis consells, si no ets un docent que has bregat en ambients reals i variats. Malauradament està passant, i no només a Catalunya.

I ara la difícil: avui dia tots volem ser-ho, de “sostenibles”. Els ODS (vegeu-ho a un.org) són una tendència guanyadora, i ben necessaris per salvar el futur, i el present. Quan els apliquem a l’ecologia humana, a les relacions culturals i educatives, a la interacció amb les persones, cal superar tres reptes: (1) el de les “relacions” (2) el de la “visió” (3) i el de les “responsabilitats compartides”. Si el Departament d’Educació no ho considera, es fa insostenible, crema encara més els vincles ja socarrimadets amb els milers de persones amb qui treballa, i podria culminar una trencadissa que ningú desitja.

Per a una sostenibilitat emocional professional cal (1) tenir cura de les connexions humanes i detectar les necessitats de professors i mestres; i així, escoltar i (2) afavorir la intel·ligència col·lectiva, un estil que afavoreix prendre les millors decisions i deixar de ser obtusos; i finalment, (3) s’ha de promoure a cada nivell la creació de valor amb la col·laboració de molts. Us pregunto: heu escoltat els equips directius? Sabeu què passa als centres? Què en sabeu de la feina de la primera línia de treball educatiu? Cada escola o institut és especial, singular. Confirmo que l’educació no és ni una cadena de muntatge ni una empresa de màrqueting. No n’hi ha prou amb ERC i la Fundació Bofill.

Com ha escrit la Joana Ferrer a un article recent (“Els matisos en educació”, edu21.cat), ens cal un “nou paisatge”. Educació suspèn en gestió de la qualitat i –amb ella– recomano (a) una millor preparació, asserenada, per als docents; (b) l’acompanyament confiat de les direccions; (c) fer créixer els vincles dels equips docents amb la inspecció.

Els meus estimats col·legues de treball saben que sempre dic el mateix: (1) “He entès el problema: i tu, què faries? Com series operatiu?”; (2) “Aneu amb compte amb els efectes col·laterals”: tot canvi o imposició sempre esguerra altres coses; i (3) “Si no vols treballar bé, bon vent!”.

En la nostra posició educativa –d’aula o de despatx– tenim llibertat. L’exercim de manera sostenible? Només així ens en sortirem.