La mala reputació

Heus ací que una vegada hi havia un país que no era ben bé un país, no sé com dir-ho, era més aviat una suma forçada de països per dret de conquesta, que a partir d’ara, per a poder entendre’ns anomenaré Espanya. Un país que va patir una guerra civil molt cruenta, un dictador que va morir al llit i que va deixar com a penyora un rei que va haver de fugir a Abu Dhabi que viu en una vil·la privada amb heliport, piscina i platja i que l’acompanyen tres ajudants de cambra que els seus súbdits paguen sense protestar. És natural.

El fet que el dictador morís sense successor, perquè això del rei era només atrezzo, el successor de veritat va volar literalment pels aires, va facilitar una transició que va admirar Europa. En realitat va ser molt fàcil, escombrar i amagar la brutícia sota la catifa i tots amics i perdonats. Un gran exemple, acabat d’arrodonir amb una llei de secrets oficials que permetrà destapar la merda al cap de cinquanta anys i excepcionalment seixanta, el que vol dir que si volem saber o confirmar qui era el Sr. X dels GAL o qui hi havia darrere del 23-F haurem d’esperar fins a mitjan anys trenta o quaranta. La llei és una bona notícia perquè ajuda al coneixement i a la transparència, deia la ministra de Justícia. Una transparència que al cap de tants anys o estarà molt entelada o ja no interessarà ningú, entre altres coses perquè els responsables de tot això ja faran malves, és natural.

Aquests que estan tan contents per aquesta llei que fomenta la procrastinació són els mateixos que han provocat el gran escàndol a Brussel·les boicotejant la comissió Pegasus. Patrícia López deia fa poc que “una organització criminal s’ha apoderat de l’Estat espanyol”. Ça va de soi.

També són els mateixos que han aconseguit “una autèntica associació entre Espanya i Marroc pel segle XXI”, i tot el món ha vist els resultats d’aquesta associació tan magnífica a la massacre de la tanca de Melilla a principis d’estiu. Nosaltres, els que vivim encara que sigui forçats en aquest país, els viurem aviat els resultats, perquè trair el poble saharià ha fet miques la relació d’Espanya amb Algèria i d’allà és d’on ve el gas. Però no passa res, a l’estiu se soluciona traient-se la corbata en el cas dels homes i a l’hivern amb bufandes i mitjons de llana en el cas de tots. És natural.

Al President d’Espanya li agrada flirtejar, però no amb senyores, com ho feia el rei emèrit, ell flirteja amb autòcrates autoritaris com és el cas del rei marroquí, o el príncep hereu d’Abu Dabhi “per contribuir a l’estabilitat i la prosperitat regional i mundial” posant els abusos dels drets humans als Emirats o el seu paper a les matances del Iemen sota la catifa, d’això en sap molt, és natural. O amb l’emir de Qatar, a qui aquest president va imposar, a banda de les medalles del Congrés i del Senat, la de l’Ordre d’Isabel la Catòlica, que reconeix comportaments civils extraordinaris. Les lleis discriminatòries de les dones i del col.lectiu LGBT o el tracte als immigrants, autèntics esclaus, són una anècdota que no cal exagerar, és natural. També ha flirtejat amb el president de Turquia, tot això en el darrer trimestre, és incansable. El va definir com a “soci clau en matèria de seguretat”. La repressió brutal contra els seus opositors, especialment contra el poble kurd, el seu suport subtil a l’Estat Islàmic, que fins i tot sembla que va armar, possiblement amb armes que Espanya li havia venut, no pot enterbolir els lligams amb aquest “bon amic en temps difícils”, és natural. I això no és tot. Durant el mes de juliol ha flirtejat amb el president serbi, ministre d’en Milosevic, el recorden? “Espanya és i serà sempre al costat de Sèrbia.” Això ho diu en un moment en què els Balcans estan a punt de tornar a esclatar degut a l’ultranacionalisme serbi. I no parlem de Kosovo, que encara no ha reconegut, alineant-se amb Rússia, per exemple. És natural.

I amb aquest senyor Catalunya ha de dialogar? Un partit que es diu independentista ho ha fet i així ha ajudat Espanya a demostrar davant del món que “tot està reconduït”, que “estem superant la independència amb l’esforç de tothom”, que “s’ha recuperat la convivència”. Gran operació d’imatge. D’amnistia i d’autodeterminació, no se n’ha parlat. S’ha parlat d’administrar engrunes, és natural. A veure si l’exemple de la Laura Borràs del Versió RAC1 declarant la independència la setmana passada, aprofitant que els tancs que Espanya havia promès a Ucraïna estan rovellats i ja no els podran enfocar contra nosaltres, fructifica. Fugir seria natural.