Un sol poble?

Vivim esmaperduts assistint a les baralles entre els grups i partits polítics catalanistes, siguin o no siguin independentistes. No tenim memòria. O potser la gent que s’esglaia i crida i insulta per Twitter, i alguns per Facebook, és molt jovençana i no va viure l’època Pujol. Si Pujol era La Catalunya! Del catalanisme polític i ideològic, aquell perdut amb una guerra de tres anys que encara s’arrossega. Com podia ser que hi hagués gent tan catalana i alhora tan dolenta, traïdora, botiflera, espanyolista que no votava Pujol, sinó altres opcions? Sobretot n’hi havia que votaven els socialistes, espanyols de mena!

Només en arribar el president Maragall van iniciar una baixada de to. Ja no eren botiflers. Només anticatalanistes. O potser ni això. En Maragall tenia el catalanisme a prova de bomba, amb la corona d’ aquells Jocs Olímpics, amb els honors acadèmics que va obtenir pel món. Pasqual Maragall va accedir a la presidència de la Generalitat dins una aureola de glòria. I d’amor , diria, del poble català. Ja no eres tan traïdor a la pàtria si votaves Maragall. I Maragall, amb ERC i Iniciativa, va redactar un nou estatut, que fou votat per la majoria dels catalans. Si us plau! Gent que us sabeu catalana, no fem el ruc! No pensem que es pot resistir una unitat entre totes les opcions polítiques, econòmiques, ideològiques. La unitat s’ obté quan, per damunt de les diverses opcions, n’ hi ha una que les ofega totes i s’alça indestructible. Que és capaç de fer una agrupació de tota la ciutadania amb una fita comuna, per damunt de totes les altres. El setembre del 2015 vam aconseguir aquest consens. El món que volia un estat català independent, dins d’ Europa, va fer la proesa de presentar-se sense sigles. Només un eslògan “Junts pel Sí”, damunt un fons verd, (no voldria que ningú se sentís al·ludit). Hi havia un sol desig: la independència. Era el deure ineludible d’aquella agrupació que obtingué a les eleccions catalanes el 47,80% dels vots, comptant-hi la CUP i tot. I 72 diputats, la majoria del Parlament de Catalunya.

La victòria, aigualida pels comentaris racionals (?) d’Antonio Baños, tenia una labor i un termini: referèndum i 18 mesos. Bé, es passà quasi un any i mig de termini. Aquell 1 d’ Octubre del 2017, quan després de rifar-nos de l’espanyolisme en pes vam treure les urnes i el cens universal. I vam aconseguir prou tècnics informàtics per reparar constantment la caiguda del sistema produït a cada taula de votació. Vam rebre, junts. Ens vam alçar superbs, amb coratge, damunt una colla de salvatges amb uniforme i cascs. I amb quatre porres a cada mà. Que com a guerrers medievals es van llançar damunt cada papereta , amb cop de porra va, cop de porra ve. Havíem guanyat un referèndum de 2,045 milions de votants per un 90,18% de sís.

“Sí, vull la independència del meu poble amb un estat lliure unit a Europa i allunyat d’aquesta Spain que ens persegueix des d’aquell 1714, i una mica abans, en aquella Guerra dels Segadors, quan gosà saltar-se les lleis catalanes i el rei envià l’ exèrcit damunt el Principat i tots els PPCC per no aturar-se fins a Salses. Una Spain que, el 1714, va voler esborrar un estat d’origen Medieval, existent com a lliure des del 985. Amb institucions que es van estendre fins a aquell 1714. Que volgué esborrar la llengua catalana, existent de mil anys enrere. Amb decrets de nova planta. Que clausurà la Universitat de Barcelona, que anul·là la institució existent des de Jaume I, el segle XIII, el Consell de Cent. Que eliminà una institució de govern existent des del XIV, la Diputació del General o Generalitat. Un sí rotund a aquella república del 1931 al 1939, quan un exèrcit es cruspí, amb presons plenes, execucions incomptables, els republicans.

Un Sí a dir adeu-siau a aquell Estat-Monster que, com tres més al continent, s’havia dedicat a enterrar els vells països per a alçar reialmes, amb sobiranies de Borbons i Àustries, que van apropiar-se d’un antic continent ple de pobles diversos. Fins aquí, vam sentir-nos uns. Tots plegats construiríem el nostre país enderrocat, i el faríem fort, potent, amb poder propi, amb la llengua i els costums, tradicions i una antiga deu d’aspectes musicals que ja es cantaven al 1300 en uns cants de peregrins, reservats al Llibre Roig de Montserrat. Refaríem les institucions, passades per la modernitat. No hauríem de demanar permís per fer les nostres lleis culturals, econòmiques, tradicionals i noves. Per parlar la nostra llengua. Vam sentir-nos units fins aquell 27 d’octubre del 2017. I...el retorn a la diversitat es va fer lloc ben de pressa. No érem un sol poble, renoi! I, a mesura que s’ allunyava la possibilitat de crear un estat republicà lliure, ens retornàvem a reconèixer diversos.